Visita al Museu Tèxtil i a l’exposició fotogràfica “Tribut a la bata” de Lucia Herrero

Resum de la visita al Museu Tèxtil de Terrassa d’avui diumenge, 31 d’octubre
Text: Ferran Peña
Fotografia: Rafael Morante

Activitat

Visita al Museu Tèxtil i a l’exposició fotogràfica “Tribut a la bata” de Lucia Herrero

Us he explicat la història i funcions fonamentals del Museu Tèxtil de Terrassa, així com el funcionament i procés de la maquinària tèxtil exposada.

Hem vist l’exposició “Tributo a la bata “de Lucia Herrero i la he explicada (amb el seu permís i la del museu).

Es un divertit homenatge a un tipus especific de don, forta i amorosa però invisibilitzada ,que ha lluit la bata en el seu dia a dia .

Aquesta dona era la matriarca en una societat fortament patriarcal.

Criada per a cuidar de la seva família, poques vegades pensava en els seus propis somnis. Parlem d’un grup poc representat i poc apreciat.

Donem-li una veu i l’homenatge que es mereix.

1-El Museu Tèxtil

El Museu Tèxtil és una institució gestionada per un consorci format per lAjuntament de Terrassa i la Diputació de Barcelona.

Presenta una panoràmica dels diversos estils i tècniques utilitzats arreu del món en el camp del teixit al llarg de la història.

Disposa d’una àmplia biblioteca especialitzada en tèxtil i moda, un arxiu fotogràfic i un ric fons de teixits. Aporta diversos serveis a les empreses , a través del seu centre de formació i de diversos convenis amb universitats i institucions educatives, fomenta el coneixement i la relació entre els professionals del sector.

Té l’origen en una iniciativa d’un grup d’industrials terrassencs, que el 1946 van reunir diverses col·leccions privades, principalment la de Josep Biosca i Torres i van fundar el Museu Tèxtil en una nau d’una fabrica industrial del carrer de Sant Isidre.

El 1956 es van traslladar els fons a l’edifici del carrer de Sant Pau, que tradicionalment ha allotjat l’Institut Industrial i que actualment ocupa la CECOT, la patronal comarcal de Terrassa.

** Us ensenyo una fotografia

El 1959 el museu va ser cedit a l’Ajuntament, que va enriquir la col·lecció inicial amb noves compres i donacions, i el 1963 es va subscriure un conveni amb la Diputació de Barcelona, que havia adquirit la col·lecció Viñas de teixits i la seva biblioteca especialitzada, per tal d’unir tots dos fons, amb què es va crear el Museu Provincial Tèxtil.

La nova seu, es aquest edifici de l’arquitecte Camil Pallàs. Des d’aleshores, les col·leccions s’han anat incrementant, i el 1995 el museu va rebre la denominació actual.

El museu compta amb un fons d’objectes tèxtils de tot el món i de tota la història des del segle I.

2 – Maquinaria tèxtil antiga exposada .

A la planta baixa hi ha una sèrie de maquines del procés de fabricació tèxtil molt antigues .Us he explicat quina funció feia cadascuna i quina és la alternativa actual moderna a cadascuna d’elles.

3- Exposició

-Tributo a la bata de Lucia Herrero

Lucia Herrero va estudiar Arquitectura , Fotografia i Teatre Físic . La seva obra fotogràfica ha guanyat premis internacionals i el seu estil de fotografia documental i artística ha interessat a comissaris i editors de tot el món . Les seves imatges s’exhibeixen a nivell internacional en museus , galeries i festivals de fotografia.

Durant els darrers anys ha desenvolupat un enfocament de la fotografia. documental anomenat per ella “ Antropologia Fantàstica “. És una barreja entre ciències socials i intervenció artística . Retrata persones i cultures amb elements dramàtics i fantàstics.

Lucia Herrero ens diu :

Aquestes sessions de fotos són una aventura creativa on aquestes dones entren en un estat de joc sense ni tan sols adonar-se’n. Les retrato en els seus pobles , dins de les seves cases i llocs de treball. Trenquen les seves fortes rutines mentals i de temps.

Es transformen i, a la vegada, transformen el seu entorn.

La bata és el punt entorn el qual gira el meu estudi , A partir d’aquí , analitzo qüestions de gènere , canvis sociopolitics en la societat i paisatges humans.

Aquestes dones han format part de la meva infància. La força i l’afecte són les qualitats que les defineixen.

La meva generació ha estat criada per elles. Però nosaltres , les dones modernes , hem canviat els nostres rols. Cada pas endavant necessita una mirada cap enrere per a veure allò que estem deixant enrere i entendre cap a on volem anar.

L’humor és un component important al meu treball .És la porta d’entrada per arribar a diferents nivells d’interpretació.

Per a aquest projecte documental vaig viatjar a un poble de l’Espanya profunda : Villarmienzo , perdut entre les planúries de blat i pràcticament deshabitat per la despoblació i l’èxode rural . Vaig convèncer a sis dones locals de 80 anys per a que es deixessin retratar per mi . Les vaig vestir amb les clàssiques “ bates” i també vaig incloure algunes elegants dissenyades per mi.

Lucia Herrero.

4 – Punt final

Moltes gràcies Lucia Herrero per deixar-me explicar la seva exposició a causa de la seva absència i moltes gràcies també a la Helena Peña, l’Ángeles i el Albert del Museu Tèxtil , i moltes gràcies a tots vosaltres per venir.

Ferran Peña

Comparteix