L’Hotel dels mil ulls
Resum elaborat per Ferran Peña, de la ruta cultural d’avui, dissabte 8 de maig
Ruta Creada i dirigida per Ferran Peña .
Fotografia: Rafael Morante [veure fotografies]
Ens trobem a la Plaça de Berenguer el Gran.
L’obertura de la Via Laietana es va iniciar l’any 1907, recuperant la idea de Ildefons Cerdà d’obrir diverses vies ràpides per poder connectar l’Eixample amb el port.
De les tres previstes, només aquesta va ser realitzada i amb notòries modificacions.
La desaparició d’important patrimoni a l’obrir el nou carrer va aixecar nombroses protestes que van determinar la posterior modificació en alguns trams.
Es tractava d’unir la nova zona de residència de la burgesia barcelonina amb el lloc on tenien els negocis. Però l’obertura de la nova via també va servir per descongestionar una zona plena de carrerons de difícil control quan hi havia aldarulls i manifestacions i, de passada, per expulsar els habitants pobres del barri i enviar-los a zones més allunyades del centre.
Amb el pas del temps, aquesta via es va convertir en un important nucli d’activitats terciàries, el que va originar una tipologia d’edificis, emmarcats dins del formalisme nou centrista amb clares referències del model nord-americà de l’Escola de Chicago.
Per què?
Entrarem per uns carrerons, buscarem on s’ubicava la plaça de l’oli, i alguns carrers que van ser arrasats.
Hem fet un petit viatge per l´entorn .
1 – Carrerons
Aquests carrerons és el poc que queda .
Entrem pel carrer del Pare Gallifa i girem a la dreta pel carrer Mercaders on ens trobem a la mateixa dreta amb el carrer de l’Oli, o el que queda de carrer
Un dels molts racons que van desaparèixer amb l’obertura de l’actual Via Laietana.
La plaça de l’Oli té els seus orígens cap a finals del segle XII i possiblement es va formar en un dels revolts de l’antic Torrent del Merdansar, que avançat el segle XIII va ser convertit en claveguera.
En aquesta plaça hi anaven a parar els carrers Graciamat, Donzelles, Filateres, Tres Voltes i de l’Oli, dels quals avui només se’n conserva un tram d’aquest últim.
En l’actual urbanització la plaça de l’Oli quedaria emplaçada al mig de la Via Laietana al costat de la plaça de Berenguer el Gran , que és el lloc on hem quedat a l’inici d’aquesta ruta.
Podem veure aquests carrers en el plànol que us ensenyo .
Al número 4 de la placeta de l’Oli, hi havia el taller d’en Guayaba, on anava Picasso quan tornava a Barcelona. A la fotografia es la porta amb vidres de la dreta, al costat de la finestra que hi ha junt a la volta del carrer Tres Voltes.
Continuarem caminant direcció sud fins a trobar el carrer o carreró d’en Civader fins al carrer de la Princesa.
2 – El Rei de la Màgia
Carrer de la Princesa 11
El Rei de la Màgia és la botiga més antiga del món especialitzada en prestidigitació.
Des de l’any 1881 El Rei de la Màgia omple de màgia, la ciutat.
És la botiga especialitzada en l’art i la ciència de la prestidigitació i la primera escola de màgia que va obrir les portes a Barcelona.
No té res a veure amb l’univers de Harry Potter.
Aqui no existeixen escombres voladores, ni quadres en què apareguin i desapareguin els seus personatges, ni les portes s’obren soles al recitar alguna frase màgica vareta en mà.
En El Rei de la Màgia i ha un tipus de màgia palpable que es tradueix en articles de jocs de mans, llibres i tot tipus d’artefactes i accessoris per a l’estudi i la pràctica de l’il-lusionisme i la prestidigitació. Al costat d’aquests productes especialitzats la botiga també compta amb una secció dedicada a les bromes clàssiques, els objectes curiosos, el circ i els llibres de papiroflèxia.
Aquesta emblemàtica botiga manté l’arquitectura i estètica originals amb les que es va donar a conèixer fa ja més de dos segles. La seva història l’ha convertit en un referent internacional de visita obligada per a aquells que formin part, com a professionals o aficionats, de el món de la màgia.
Caminem un metros per el carrer de la Princesa i girem a la esquerra pel carrer del Pou de la Cadena fins arribar a la Plaça de la Llana on trobem una farmàcia molt antiga. Continuem caminant recte en direcció est per el carrer del Corders fins arribar a la Plaçeta d´en Marcús.
3 – Capella d´en Marcús
La capella de Marcús o de la Mare de Déu de la Guia és aquesta petita capella romànica que es troba aquí a la cantonada entre els carrers Carders i Montcada.
La va fundar un barceloní de la burgesia, al voltant de l’any 1150, anomenat Bernat Marcús.
L’edifici originalment romànic, conserva la planta senzilla d’una sola nau orientada d’est a oest. Actualment només queden descobertes dues de les seves façanes, la sud i la oest. Les altres dues han quedat ocultes i absorbides en l’entramat urbà.
Es conserva la volta de canó original de les esglésies romàniques.
En els murs s’obren un total de tres finestres, dues d’elles tapiades, les de el mur sud, i dues portes, l’occidental amb arc de mig punt i una meridional amb arc apuntat, tapiada també. L’única decoració existent consisteix en les arcuacions llombardes a la part superior dels paraments, situada a diferents nivells en el mur sud, en què queden restes de dues figures amb forma de caps humans.
Com a bona part dels edificis antics de Barcelona, està construïda amb pedra sorrenca procedent de les pedreres medievals de Montjuïc.
El lloc on està situada la capella correspon a l’antiga Via Franca, l’antic camí romà que sortia de la ciutat cap a França, al seu costat tenia un hospital i un hostal.
L’església es va construir extra murs de la ciutat d’aquell avans , ja que durant el segle XII la ciutat encara quedava voltada per l’antiga muralla romana, tot i que ja s’havien creat diversos barris a l’exterior de les muralles. La situació del temple era clau ja que es trobava a la cruïlla entre l’antiga via romana que es dirigia cap a Girona als Pirineus i el camí que sortint des de Barcelona s’encaminava cap al mar i els barris dels pescadors. Per aquest motiu es va dedicar a la Verge de la Guia, doncs era pas obligat per a tots aquells que entraven o sortien de la ciutat cap o des del nord.
Al segle XVIII va ser seu de la Confraria dels Correus a Cavall i també a Peu que va ser la primera organització postal que va existir a Europa.
Continuem caminant per el carrer de Giralt el Pellicer que tenim davant buscant el carrer de Colomines.
4 – Un gran llençol de colors
Mercat de Santa Caterina – Avinguda de Francesc Cambó
Sens dubte, l’element més característic del Mercat de Santa Caterina és el mosaic ceràmic que li fa de coberta i que ret homenatge al mestre Antoni Gaudí. De manera simbòlica, el mantell recorda els tendals que cobrien els llocs antigament i que ondaven amb el vent.
El Mercat de Santa Caterina va néixer com a mercat municipal cobert en l’any 1845, i es va situar en el terreny que va deixar l’antic convent de el mateix nom, que es va cremar la nit de Sant Jaume de l’any 1835, en el marc de la desamortització eclesiàstica. La idea era dotar el barri d’un mercat que subministrés aliments als habitants d’aquest costat de Ciutat Vella.
Dècades després, durant la postguerra, i amb la consegüent manca d’aliments en moltes poblacions, el mercat es va convertir en el centre d’aprovisionament de moltes ciutats veïnes, com Sant Adrià, Santa Coloma i fins i tot Mataró, des d’on la gent baixava amb tren a comprar comestibles.
Re – construcció:
Arquitectes : Enric Miralles, Benedetta Tagliabue – 2005 .
Aquesta reconstrucció de l’antic mercat conserva únicament la façana i les portes d’entrada.
La coberta es transforma en la façana més important de l’edifici, amb l’inconvenient que només és visible des de l’altura i, per ara, no està prevista la possibilitat que hi hagi un mirador que permeti contemplar-la.
L’estructura del mercat de Santa Caterina està formada per un conjunt de voltes de fusta irregulars, unes biarticulades altres triarticuladas, que es recolzen en bigues d’acer de secció i directriu variable sustentades, al seu torn, en bigues i pilars de formigó. Un conjunt de tres grans arcs de 42 metres de llum subjecten centralment les bigues d’acer.
Enric Miralles va morir abans de finalitzar la construcció de l’obra.
*** Us ensenyo dues fotografies.
Continuem caminant per la Avinguda de Francesc Cambó en direcció est i a la vorera de l’esquerra hi ha un bloc de pisos que et permet passar per un tunel que ens porta a l’Arc de Sant Cristòfol.
5 – Les populars carasses i l´Arc de Sant Cristòfol
Carrer de l’Arc de Sant Cristòfol :
Veiem aquests quatre arcs amb una capelleta buida.
Nom referit a aquesta capelleta que hi havia al carrer, dedicada al sant, seguint la creença popular que qui té a la vista la imatge de sant Cristòfol es lliura de morir de mala manera. Devoció nascuda arran de les pestes que van patir els barcelonins al segle XVI.
Carrer dels Mestres Casals i Martorell :
De les populars carasses que trobem en algunes cantonades dels carrer de Ciutat Vella hi ha molt a dir.
Són escultures de pedra que representen el cap d’un personatge, com les que hi ha al carrer de Mirallers amb Vigatans , al de les Mosques amb Flassaders i la Caterina d´aquí el carrer Mestres Casals i Martorell (antic carrer de la Claveguera), preservada temporalment en el Museu d’Història de Barcelona perquè es va enderrocar l’edifici .
***Us ensenyo unes fotografies
Tradicionalment s’ha dit que servien per assenyalar bordells, però aquesta afirmació, sense negar que en algun cas pugui ser cert, té molt de llegenda com tants altres misteris de la ciutat que si ho són és perquè no hi ha cap explicació prou documentada.
Sortim al carrer de Sant Pere Més Baix i girem a la esquerra direcció oest fins trobar el carrer de les Beates i sortir a la Via Laietana.
6 – El Déu Mercuri ens fa l’ullet des de les altures
Edifici del BBVA – Via Laietana – Plaça d´Antoni Maura
Aquest edifici dóna a tres carrers i és de grans dimensions.
És d’estil monumentalista i academicista.
Si us fixeu bé amb les quatre columnes jòniques que suporten el entaulament a la seva dreta veureu un figura femenina que suporta una roda dentada en referència a la indústria. I a sobre del rellotge a la cornisa un grup escultòric on es veu l’escut d’Espanya , una figura amb el casc alat , i una figura femenina envoltada de fruits .
Es va arribar a construir una estació de metro aquí sota mateix de la porta del banc que esta fora de servei.
Ara continuarem caminant per la Via Laietana direcció nord.
7 – Gremi dels Velers
Carrer Sant Pere més Alt, 1 – Via Laietana, 50 – pl. Lluís Millet, 1-2
Els velers eren els artesans que es dedicaven al teixit dels vels i de les peces més delicades, fetes amb fil de seda en moltes ocasions.
Els velers s’organitzaren corporativament mitjançant unes ordinacions recollides en un privilegi reial atorgat per l’emperador Carles V el 16 de desembre de 1533. En la introducció del document expressa que, a causa del gran increment que havia pres l’ofici i del gran nombre de teixidors que l’exercien, els consellers de Barcelona concedien la facultat de formar una cofradia sota l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels amb seu a l’Església dels Frares Menors de la ciutat, és a dir, al convent de Sant Francesc a la part baixa de la Rambla.
La casa va ser construida entre 1758 i 1763 per Joan Garrido, i com era habitual al segle XVIII les seves façanes es van esgrafiar. A inicis del segle XX, la casa va ser restaurada per Jeroni Martorell, i es van afegir esgrafiats que imitaven els ja existents.
Els esgrafiats cobreixen tots els murs exteriors: figures de cariàtides i columnes que sostenen entaulaments figurats en tot l´edifici .
Sobre la porta d’entrada, a la llinda, es llegeix la inscripció “Casa del gremi de velers de la present ciutat 1763” .
Al balcó de la cantonada, aquesta capella protegeix a la patrona del Gremi, la Verge dels Àngels, obra de l’escultor Joan Enrich.
Anem a veure la façana escultòrica que tenim aquí al costat al Palau de la Música .
8- Palau de la Música Catalana
Carrer Sant Pere més Alt – cantonada Amadeu Vives
Tots coneixem el Palau de la Música Catalana , però avui no toca parlar d’ell, el que em crida l’atenció és el conjunt escultòric de la façana
Conjunt escultòric :
La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt.
A la part alta veiem a Sant Jordi, a sota una figura femenina que em recorda un mascaró de proa . A sobre seu podem veure un mariner, un avi ,els nens, la classe alta de la societat, símbol de que el Palau de la Música Catalana era per a tot el poble.
Altres elements són els arcs amb grans columnes en tot l´edifici de maó vermell i cadascuna amb un mosaic amb un dibuix diferent.
A la part de dalt veiem alguns busts de músics famosos.
Hem de destacar el gran frontó de la façana en mosaic que representa diverses imatges de l’orfeó català i referències a Catalunya.
Sortim caminant de nou per el carrer Amadeu Vives fins trobar el carrer d´Ortigosa que girem de nou a la esquerra per tornar a trobar la Via Laietana.
9 – Escuts Territorials
Carrer de les Jonqueres 2
Escut de la Caixa de Pensions :
Aquí davant mateix a pocs metres s’aixeca un altre edifici que sembla un castell medieval i que va ser l’annex de la mateixa institució.
Aquest edifici d’estil modernista (millor neogòtic), va ser projectat el 1917 per Enric Sagnier, el mateix arquitecte responsable de la seu central de l’entitat (xamfrà amb Via Laietana) i pel que va guanyar una medalla d’or .
Escuts territorials que em criden l´atenció.
En primer lloc, damunt l’entrada principal, sota la denominació de l’empresa bancària i sostingut entre dos heralds i veiem un escut. L’escut? Però si n’hi ha cinc!
Si els mirem amb deteniment, probablement identificarem sense dificultat els quatre primers. Corresponen a les ciutats de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. No sóc un entès en heràldica, però em sembla que en aquells temps, posant el de la ciutat, ja representaven la província.
Actualment, cada província en té un de propi, tot i que fonamentat en el de la capital corresponent.
Seguint el mateix raonament, el cinquè escut – el de baix de tot – correspon a Mallorca, és a dir, Balears. Deixo per un altre dia explicar què significa el castell i les quatre barres. Només apuntar que Jaume I, amb només 21 anys, va provocar un espantós genocidi quan va conquerir aquesta ciutat. La història sempre té dues lectures.
Una corona que val per cinc :
A continuació si seguim mirant amb atenció i veurem que a tots els hi manca la corona, que parlant amb propietat s’anomena timbre, element heràldic indispensable. Com ho van resoldre? Posant els cinc dins un escut genèric amb una descomunal corona de cinc punxes, una per cada província.
D’altra banda, emplenant tots els espais, trobem fulles d’alzina i aglans. En la nostra cultura, aquest arbre simbolitza la fermesa i la fidelitat. Penseu que a més de resistir fortes tempestes i viure segles, pot arribar a fer una gran ombra sota la qual aixoplugar-se.
I perquè quedi clara l’activitat, al mig hi ha entaforada una guardiola.
I per què tots aquests escuts? En aquells temps, el nom real de l’entitat era ‘Caja de pensiones para la vejez y de ahorros de Cataluña y Baleares’. Així que ja tenim el misteri resolt.
Supervisió divina :
Finalment, a la torre de la dreta veiem un relleu que representa la Verge Maria. Malgrat la manca d’informació que tinc , podría aventurar dues raons. La primera seria la possible religiositat de Francesc Moragas i Barret, fundador de l’entitat.
Per l’altra podria ser el caràcter d’ajut a les classes socials menys afavorides, que inicialment tenia aquesta empresa -no com ara-. En una societat religiosa com aquella, veure que la mare de Déu custodiava els seus estalvis, segurament era la millor garantia.
10 – Enric Sagnier i Cambó
Via Laietana 56 – 58
Edifici – Enric Sagnier -1858 – 1931 – forma part de l’òrbita gaudiniana i està bàsicament orientada al Modernisme dins de la seva tendència neo gòtica, tendència que es manifesta per exemple en aquets edificis que va construir per a la Caixa de Pensions.
Inaugurat el 1917, aquest edifici es va concebre en un principi com un projecte mixt d’oficines a la planta baixa i habitatges de lloguer en els pisos superiors.
Sagnier representava molt bé el poder i els seus edificis segueixen influint en la visualització icònica de la ciutat de Barcelona.
Aquesta gran torre angular d´aquest edifici neomedieval de La Caixa divideix el trànsit de la Via Laietana i el carrer de Jonqueres.
Esta fet de ciment armat, pioner llavors, amb un revestiment de pedra, la finca recorda un castell feudal o una catedral nòrdica.
Sota la torre, un grup escultòric de Manuel Fuxà busca infondre confiança en la institució entre les classes populars. El poble pla, representat amb les figures d’un ancià, una mare i la seva filla, envolta una al-legoria de l’estalvi en forma de reina medieval. Al seu costat hi ha una inscripció que resa: “Casal de l’Estalvi” (llar de l’estalvi).
Actualment, l’edifici ha recuperat els elements de la façana que el franquisme va voler esborrar, com l’escut de Catalunya i les inscripcions en català.
Estatua de Francesc Cambó : una estàtua en el punt de mira .
Segurament es tracti del monument que més atacs rebi de tota la ciutat. Per entendre la controvèrsia que desperta aquesta estàtua cal entendre les contradiccions del propi Cambó, que també compta amb una avinguda amb el seu nom.
Aquest burgès català va ser el fundador de la Lliga Regionalista, i en la seva obra política destaca el seu suport a la Dictadura de Primo de Rivera i la seva participació en el grup d’empreses empresarial que va recaptar fons per finançar el cop d’estat de 1936. Acabar amb aquest tribut seria sens dubte el millor començament per acabar amb les restes del Franquisme que sobreviuen en la llista de carrers de la ciutat.
11 – El Hotel dels mil ulls
Via Laietana cantonada carrer Comtal
Estem davant del Ohla , una façana amb ulls que miran a la ciutat.
El solar, carregat d’història, està situat sobre les antigues traces del canal de proveïment d’aigua romà i el palau del primer Comte de Barcelona, Guifré el Pilós. També va ser testimoni de l’esquinç urbà que va suposar la creació de la Via Laietana (que us he explicat a l’inici d’aquesta ruta) la seu dels primers grans magatzems (Can Vilardell) que van existir a la ciutat i de la comissaria central de policia, en els anys 80.
Quan entres al Ohla Barcelona, veuràs 18 cares blanques mirant-te amb les 18 expressions de la cara humà, de l’artista Samuel Salcedo.
** Us ensenyo una fotografia
Aquest grup de divuit figures que recopilen les diferents expressions i cares de l’ésser humà estan posades amb la idea que l’espectador interactuï amb la peça, veient-se reflectit i reproduint el gest a manera gairebé mímic.
Un dels mitjans que tenim per comunicar-nos és mitjançant l’expressió facial, les ganyotes de la cara. Llegim l’expressió de l’altre a través de la cara fent-nos partícips dels seus sentiments, emocions, pensaments i vivències. D’aquesta manera, aquesta sèrie d’escultures volen funcionar com un mirall en el qual ens reflectim i en què, inevitablement, interpretem l’expressió que representa a través del filtre de la nostra individualitat, del nostre estat d’ànim. El que representa cada una de les cares depèn de qui ho estigui mirant: una mateixa cara pot representar coses oposades per diferents individus. Així mateix, la seva elaboració mitjançant un material industrial, neutre i brillant, té com a objectiu descontextualitzar les cares de el referent més naturalista aclarint els gestos que representen.
12 Punt Final
Via Laietana cantonada carrer Comtal
La idea de construir una avinguda que comuniqués l’Eixample amb el port ja era al projecte inicial de Cerdà, però no es va materialitzar fins a principis del s. XX. Es tractava d’unir la nova zona de residència de la burgesia barcelonina amb el lloc on tenien els negocis. Però l’obertura de la nova via també va servir per descongestionar una zona plena de carrerons de difícil control quan hi havia aldarulls i manifestacions i, de passada, per expulsar els habitants pobres del barri i enviar-los a zones més allunyades del centre.
La via Laietana es va construir en tres fases. Entre 1908 i 1913, es va construir el tram del port a la plaça de l’Àngel. La segona fase va arribar fins a la plaça de Ramon Berenguer, i la tercera, fins a la plaça d’Urquinaona. La urbanització va ser lenta i a finals dels anys 30, la meitat dels solars encara eren edificables. De fet, la via Laietana no es va donar per acabada fins a l’any 1958.
El disseny de la via es va inspirar en el corrent arquitectònic de moda en l’època, l’Escola de Chicago. Per aquest motiu, el carrer és més semblant a una via americana que no pas a una d’europea.
Amb la remodelació, van desaparèixer llocs emblemàtics, com el carrer de les Donzelles, el més estret de la ciutat; la plaça de l’Oli o el carrer de la Tapineria, on es comprava la roba per a les bodes. En definitiva, van desaparèixer 85 carrers, 2.200 cases, entre les quals molts palaus medievals, i van ser desplaçades unes 10.000 persones.
He volgut posar l’exemple d’aquestes 18 expressions humanes perquè us adoneu que els polítics i governants les tenen molt ben entrenades i mai en faran una de sincera.
L’individu humà, en tots els pobles, cultures i moments històrics passats, sempre ha estat tingut per l’última merda. Sotmès, forçat i agenollat sempre davant pàtries, religions, exèrcits, identitats col-lectives, etc …
Els “drets humans” han estat buidats de contingut i falsejats en el seu significat.
M’agradaria que a poc a poc comencés a clarejar l’alba d’un nou dia, les cultures comencessin a entendres , els pobles experimentin una ànsia creixent de progrés per a tots entenent que el progrés d’uns pocs acaba en el progrés de ningú.
Crec que una cosa molt bona passaria quan els éssers humans trobem de nou el sentit tantes vegades perdut i tantes vegades retrobat en els racons de la Història.
Moltes gràcies.
Ferran Peña