Visita a l’exposició “Finitud”, de Pep Busquet

Resum de la Visita a la Sala Muncunill d’avui, 17 de juliol

Resum elaborat per Ferran Peña. Fotografies de Rafael Morante [veure fotos]

Presentació:

“Finitud “de Pep Busquet

Poema en 15 versos i 113 imatges

Pep Busquet ens convida a una experiència sensorial. No ho fa sol, l’acompanya la veu de l’actriu Marisa Josa que ens empeny, suau i greu, com una carícia de vellut. Llum, so i paraula dansen en una mostra on el protagonista és el nostre propi batec i les sensacions i emocions que es desperten a mesura que ens endinsem en la sala.

Tenim el plaer de tenir al Pep Busquet amb nosaltres .

 Introducció:

Pep Busquet – Terrassa 1946

Estudis: Disseny Industrial, Teoria de la imatge, Disseny assistit per ordinador

1970-1985 professor Expressió Plàstica, Escola La Roda de Terrassa.

1971 fa “Recerca 1, sobre el desaparegut bar Pompeia de Terrassa

Fins 1985 diferents exposicions col·lectives.

Diferents escenografies amb el grup de teatre d´Amics de les Arts, grup de teatre de l´Èpic i Skunk grup de teatre.

En el 1986 va ser cofundador de “Trajecte “, participant en diferents exposicions i performance tant locals, estatals com internacionals – Paris, Düsseldorf, Ratingen , Denver …

Des de 2013 fins el dia d´avui ha publicat sis libres digitals.

Explico part del seu currículum ja que és molt més ampli i interessant.

El Pep ens convida a fer un passeig íntim per un conjunt d’imatges sobre l’espai urbà i el natural i cada una d’elles s’acompanya d’un poema del mateix artista que s’escolta amb la veu de l’actriuMarisa Josa com he comentat.

Es tracta de caminar lent i quiet per mirar cada fotografia i aturar-se per observar què ens diu.

Avui compartirem una experiència sensorial diferent de la que habitualment estem acostumats en una galeria artística convencional.

Obra i procés :
Busquet ens explica que “Finitud” és una reflexió sobre la vida. “La paraula que aplega tota l’obra artística fa referència al fet que la naturalesa humana té un temps finit, limitat, i, precisament, aquesta provisionalitat fa que la vida tingui una dimensió diferent perquè, en realitat, tot és efímer”.
L’artista ha fugit de penjar les obres emmarcades a la paret (com es fa tradicionalment) per posar-les sobre el terra de la sala jugant també amb un doble sentit de la paraula com espai sobre el qual caminem i com ser humans que formen part del gran planeta Terra.

Diu Busquet que ha optat per aquesta forma perquè vol que el visitant sigui un espectador actiu. “Tot té un fil conductor. La sala està ambientada en una llum gairebé de penombra per crear un ambient de recolliment que interpel·li a fer una lectura de les imatges, amb la remor del so dels poemes que recita la Marisa. I el visitant s’ha d’inclinar per fer una lectura de les imatges de la natura que estan a terra i que demanen aquest gest per veure la totalitat i la seva essència”.

Punt final:
Les imatges que hem vist, de fet, van més enllà de cercar l’instant bonic i agradable del paisatge.

Les fotografies són molt de detall, d’essència, de fer visible l’invisible. Hi ha la ciutat, el bosc i el mar, els elements naturals, l’entorn, però amb fissures i esquerdes que ens diuen que alguna cosa no fem bé.

Hi ha flors seques, arbres que mostren les seves arrels més profundes, mars contaminats, espais tancats amb filferro… “És el pas per la vida, un pas per mirar, veure, sentir; perquè estàs viu”.

Moltes gràcies Pep i moltes gràcies a tots vosaltres per venir.

Comparteix