Resum de la 8ª Ruta Cultural i Fotogràfica de Terrassa
Fotografies: Llorenç Pomar [+]
Aquesta és la Ruta Cultural i Fotogràfica de Terrassa número vuit que portem fent el Jaume Olivet i un servidor i serà la darrera tancant aquesta edició.
La primera va ser : Els 7 enigmes ( 3.12.2016 ) .
A la riba dreta d´un torrent ( 18.02 .2017 ) .
El viatge de la Sara Esquembri ( 29.07.2017) .
El somni d´un friki ( 02.12.2017 ).
De la Catedral a Cal Conco ( 19.05.2018 ).
El lloc on les teves cames et porten sense voler (07.04.2019 )
A la recerca del vaixell perdut (20.10.2019 ).
El misteri del carrer Bartrina nº101 ( 24.01.2021).
Farem com sempre un petit viatge que ens anirà mostrant coses pel camí que anirem comentant i fotografiant .
Pels que no heu vingut mai, aquesta ruta no és sobre un tema concret sinó una sèrie de anècdotes interessants i que no solen estar a la vista que vaig trobant pel camí.
1 – Inspiració Anglesa
Parc del nord :
Una interessant intervenció urbanística és la que es va produir el 1999 al crear-se un espai verd a la zona de l’antiga estació de la renfe un cop finalitzat el gran projecte transformador que va ser el soterrament de les vies ferroviàries que separaven el nord i el sud de la ciutat de Terrassa. Aquest gran espai, reconvertit en un ampli passeig, va reservar una àrea important per habilitar al Parc del Nord, un petit pulmó verd que ha donat qualitat de vida als veïns de la zona. L’Ajuntament va posar el projecte en mans d´uns arquitectes , que van concebre un projecte basat en els parcs urbans britànics.
La idea és que el parc sigui primordialment un verd que s’estén sobre una topografia que concordi amb el concepte del tweed, tant com a matèria (teixit) com a procedència (Gran Bretanya). La imatge dels parcs anglesos on, sota una massa arbòria es pot passejar en qualsevol direcció sobre una catifa de gespa i alhora s’està en contacte directe amb la ciutat, és de les més suggerents a l’hora de pensar en un nou parc . Així, no és d’estranyar l’aparentment capritxós entrellaçat dels caminets pavimentats que solquen tot el parc i que semblen emular brins de llana de dos colors que s’entrecreuen al llarg de tot el “teixit” que representa la gespa.
Així mateix,compta amb un emblema artístic,com és l’escultura del prestigiós artista basc Jorge Oteiza anomenada “Homenatge a Màlevich “.
Jorge de Oteiza ( Orio – Guipúzcoa 1908 – San Sebastián 2003 ). va ser un escultor i poeta espanyol. Se’l considera un dels màxims exponents de l’Escola Basca d’Escultura.
2 – La casa de l´alegria
Carrer de la Independència – cantonada carrer de l´Autonomia
Quan arribo caminant a l’alçada d’aquest carrer, m’alegra veure totes aquestes imatges de persones contentes i rient.
El riure és un fenomen biològic necessari i beneficiós, i més en aquests moments que ens toca viure on la majoria de la informació que rebem és sobre catàstrofes, atemptats, atur, crisi econòmica, corrupció, agressions de gènere, guerres, etc.
El riure disminueix l’ansietat i l’estrès a què cada vegada ens veiem exposats. Està demostrat científicament que el riure i la riallada, quan sorgeixen d’una manera espontània, tenen efectes saludables sobre el nostre organisme: rejoveneix, combat l’estrès, relaxa les tensions i millora a aquells que pateixen ansietat o depressió.
El somriure és el camí més curt entre les persones i té el plus de ser altament contagios. Quan algú comença a riure els que estan a prop és gairebé segur que acabin rient tots, amb la característica que com menys apropiada sigui la riallada, més difícil serà controlar-la.
Quan et creues amb una persona desconeguda, un simple somriure de l’altre és un senyal d’aprovació … o no ?
3 – L´avi Emili
Carrer de l ´Autonomia 110
Caminant pel carrer de l’Autonomia i al arribar al número 110 ,veiem una placa que ens crida l’atenció.
A la placa posa :
Casa de EMILIO MIRO I FONS
Patriarca del mon casteller que va neixer a el VENDRELL el dia 5 de septiembre de 1900 i va morir el dia 23 febrer 1993 a Terrassa .
Fou un casteller català conegut a Terrassa com l´Avi Emili .
Aquí es va involucrar en la fundació de les dues colles castelleres locals : Minyons de Terrassa – 1979 i els castellers de Terrassa – 1980.
Al llarg de la seva vida va anar recopilant retalls de premsa del món casteller i fotografies, les primeres de l’any 1918, fins a reunir-ne 800. També va reunír uns 150 textos de les arengues de motivació que feia a les colles abans de començar una actuació, coneguts com a predicots, i correspondència que va mantenir amb diferents personalitats.
El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
La colla Castellers de Terrassa convoca anualment una diada en la seva memòria, el segon cap de setmana de setembre. També té dedicat un passatge anomenat Emili Miró al costat del local d’aquesta colla.
Tot el seu llegat, format per més de 2.500 unitats documentals i la seva biblioteca personal, es va usar a Terrassa per crear un fons casteller que porta el seu nom, propietat de l’Associació Fons Casteller Emili Miró. Aquesta entitat té la finalitat de preservar, conservar i divulgar el llegat, organitzant xerrades i taules rodones, recuperant fotografies i pel-lícules històriques i fomentant intercanvis culturals. L’any 2010 la gestió, explotació i difusió del fons passà a l’arxiu històric municipal de l’Ajuntament de Terrassa.
Caminant part – A
Un petit poble
Passatge Josep Oriol Mauri i Poal.
El passatge té la forma d’una T.
Dóna a tres carrers: Autonomia, Egara i Av. Abat Marcet.
Hi ha pisos i cases molt antigues de poca alçada i alguna casa té un petit jardí a la part frontal.
Plaça de la Ruta Cultural i Fotogràfica de Terrassa
Tocant al carrer d´Egara hi ha una placeta molt petita.
A partir d’avui la batejem amb el nom: Plaça de la Ruta Cultural i Fotogràfica de Terrassa, posant la seva corresponent placa.
El Ramonet Rodó ens fa l’honor de dedicar-nos un dibuix per commemorar aquest dia amb el seu conegut personatge Nosferatin.
4 – I això que és?
Quan observo aquest monument, amb la gran presència d’aigua que l’ha situat entre l’imaginari col-lectiu més que com una font que com una escultura. Penso que ha de tractar d’una escultura elaborada a partir de peces estàndard de formigó prefabricat amb un diàmetre de 36 metres, emplaçada en un estany circular de 22 metres de diàmetre i adornada per una tanca de xiprers de 4 metres d’altura que pretén ser el fons escenogràfic de l’element central de l’obra, de 2,5 metres d’altura, 8 de base i 70 centímetres de gruix; element que es completa amb una cortina d’aigua en forma d’arc que surt de la seva base.
El nom de l’escultura és “Tall” obra del dissenyador industrial Josep Lluscà.
De vegades penso en quina cara se li posarà a l’artista conceptual o abstracte de torn, quan ningú és capaç d’entendre el concepte de la seva obra per la obstinació d’arribar a el fons de les coses. No deixa de ser trist que quan un es preocupa en concebre una criatura amb el nom, a totes llums li sembla d’allò més evident, per a la majoria de conciutadans no sigui així i, entestats a buscar-li els tres peus al gat, acabin renombrándola amb apel-latius poc condescendents.
Caminant part B
Carrer Ample 117
Placa de prohibició friki
5 – Subsistència humana
Carretera de Matadepera 92
Aquesta casa de planta baixa en el número 92 esta tapada per els tres costats i només té lliure la façana.
No és l’únic cas a Terrassa .
“Terrassa és l’exemple de la ciutat mal urbanitzada”. Aquesta és la conclusió segons resa una dita molt difósa en el municipi, que van extreure un grup d’experts japonesos durant una visita a la cocapital del Vallès Occidental en els anys seixanta. Sigui o no certa aquesta anècdota, la veritat és que fins fa una dècada aquest qualificatiu no era desencertat.
I ara tampoc.
6 – S’ha acabat el ball
Saló Imperial i Restaurant Imperial
Al Saló Imperial, situat aquí a la carretera de Matadepera i on en principi s’hi feien balls, al 21 de setembre de 1946, data de reapertura del local, s’hi van començar a projectar pel-lícules de forma regular, primer d’estrena i posteriorment, des de l’any 1951, de reestrena.
El Restaurant Imperial va obrir fa gairebé cent anys, el 1925, aquí al costat del cinema que portava el mateix nom. Als anys noranta es va ampliar i va ser un referent com a sala de festes i banquets.
En definitiva, el Restaurant Imperial era un restaurant ideal tant per a celebrar qualsevol tipus d’acte com convencions, conferències, reunions d’empresa o presentacions, així com per a celebracions de noces i banquets.
Aquest antic restaurant Imperial ja està derrüit i convertit en un nou supermercat.
Tot acaba igual.
7 – El misteri del carrer Bartrina nº 101
La primera vegada que vaig veure aquesta casa va ser en una de les meves caminades per Terrassa.
Passava una bona estona contemplant els objectes que hi ha a la façana, i si mirem cap amunt al terrat encara n´hi han mes .
Un lleó, aguilas i aus, granotes, llangardaixos, salamandres, un rellotge de sol,orenetes , dos tipus d’imatges de Beethoven i un popurri d’objectes de ceràmica sorprenents.
Estava molt interessat en saber qui viuria en aquesta casa.
Vaig tocar el timbre diverses vegades i res.
Li vaig preguntar a un veí i em va dir que aqui viu un senyor que ve de tant en tant i que és molt estrany i ningú sap res d’ell.
Fa un mes que per fi em van obrir la porta , era un senyor d’uns 68-70 anys, alt, la cara molt blanca i un bigotet molt fi , tenia la porta mig oberta i només em mostrava mig cos.
Li vaig explicar qui erem i que ens agradaria fer unes fotos , ell ni em parlava.
La seva mitja figura anava desapareixent per la porta i només em va dir que si tot tancant la porta del tot.
Esperem que us hagi agradat aquesta ruta cultural i fotogràfica i hagueu fet moltes fotografies. I sobretot us demanem amb afecte que quan passeu pel carrer d’Egara i veieu la placeta us enrecordeu d’aquest dia.
Moltes Gràcies
Ferran Peña
24.01.2021
