El guardià de l’ortodoxia

Resum realitzat per Ferran Peña, de la Ruta Cultural: El guardià de l’ortodòxia – Part II, realitzada avui, 25 de setembre.
Fotografies de Rafael Morante [veure fotografies]

1 – Activitat

El guardià de l´ortodòxia – Part ll.

Un recorregut pel barri jueu.

Amics: Ens endinsarem en l’espai físic que va ocupar la població jueva des del (segle X) fins a la seva conversió (segle XIV). La perfecta fusió de la cultura catalana i la jueva va fer que cadascun d’aquests pobles aconseguissin la seva època més destacada de tota la seva història. Tots dos pobles guarden els mateixos patrons culturals. És per això que analitzarem tot el que els jueus aporten a tota la història de Catalunya i viceversa ja que no es poden ni s’han d’entendre per separat. Ens acostarem als seus oficis. El seu desenvolupament en ciències com la medicina, la matemàtica, l’astronomia la música i les corrents esotèriques (Càbala ).
Traçarem una línia transversal per explicar com el desenvolupament dels jueus catalans es pot apreciar avui dia com a llegat cultural. 

2 – Introducció

Plaça de Sant Jaume cantonada carrer de Sant Honorat

El Call Major.

El call major va ser el primer assentament específicament jueu de la ciutat. Ocupava el quadrant nord – oest de l´antiga Barcino, i molts carrers de la zona conserven el mateix traçat de quan Barcelona era colònia romana. El call es va convertir en un espai tancat, però tot i així, els jueus no vivien aïllats: tenien cases i obradors fora del Call, i propietats i terres de cultiu en el pla de Barcelona.

El Call Menor.

Al començament del segle Xlll la població al call havia crescut tant que el barri s´havia quedat petit. Per això es va organitzar fora de la ciutat emmurallada un altre espai conegut com el Call Menor.

Estava compost de cinc pomes , amb una plaça i una sinagoga. És difícil imaginar el seu aspecte original, ja que ha canviat molt: la sinagoga es va reconvertir en església – convent i la construcció del carrer Ferran, al segle XlX, va suposar la desaparició de la seva plaça.

Els jueus eren menestrals, metges avançats al seu temps, científics, comerciants i artesans, entre ells molts orfebres especialitzats en joies de coral blanc i rosat. La majoria procedien d’Occitània, d’on el 1306 van ser expulsats. A la Barcelona del segle XIV es van continuar reunint en sinagogues i llocs , on celebraven assemblees, judicis i festes del calendari religiós hebreu, com la de les llums, la de Pasqua i la del Rosh Hashanah, amb la qual comença l’any jueu, entre finals de setembre i principis d’octubre.

S’autogovernaven per privilegi reial a canvi d’impostos que engruixien les arques dels monarques, fins que van tenir lloc els assalts de l’estiu del 1391, quan a la península Ibèrica van culpar la comunitat jueva de la crisi econòmica, la qual cosa va encadenar un encès conflicte social contra ells amb saquejos, incendis, matances i conversions forçades al cristianisme a moltes ciutats, entre aquestes Barcelona.

Al Call van morir més de 300 persones i les sinagogues, juntament amb tots els béns, com els banys públics, van passar a ser propietat del rei Joan I d’Aragó. I l’any 1401, el seu successor, Martí I, va dictar un privilegi perquè Barcelona no tornés a tenir un barri jueu.

3 – Carrer de Sant Honorat

Entrem al Call per la que va ser la entrada principal, aquí el carrer Sant Honorat.

En època del Call s’anomenava carrer de la Font dels Jueus, per la font pública que s’hi va inaugurar el 4 de juliol de 1356. Es van cristianitzar els noms i va passar a dir-se simplement carrer de la Font. Poc després, damunt de la font, es va construir una capella amb una imatge de Sant Honorat i, per aquest motiu, va passar a anomenar-se carrer de la Font de Sant Honorat, per tornar a canviar al cap d’uns quants anys, segurament quan es va treure la font, per carrer de Sant Honorat, tal com encara se’l coneix avui en dia.

Els jueus disposaven de les seves pròpies fonts, ja que els cristians pensaven que els jueus els volien matar tots i un dia o altre enverinarien els pous públics. Per això, tenien prohibit anar a cercar aigua a les fonts públiques dels cristians i, si s’hi acostaven o n’agafaven aigua, eren apedregats.

A la nostra esquerra ens trobem amb un carreró que es diu carrer de la Fruita.

Hi havia hagut un forn de pa, una peixateria, una taberna…etc

4 – Carrer de Sant Sever i la Baixada de Santa Eulàlia

Formaven un sol carrer, dit de la Volta, que quedava tallat pel mur romà. Era, doncs, un carreró sense sortida que no es va obrir fins l’any 1394.

La zona del carrer de Sant Sever pròxima a la Catedral va canviar molt d’aspecte al segle XVII amb la construcció de la part posterior de l’edifici del Palau de la Generalitat, d’una banda, i la de l’església de Sant Sever, de l’altra.

A l’edifici número 5 del carrer de Sant Sever que fa cantonada amb el carrer de Sant Felip Neri s’han realitzat investigacions arqueològiques que ens han permès confirmar l’existència d’una domus d’època romana tardana, una premsa dels segles IX-XI, restes de construccions dels segles XIII-XIV com una possible llotja desmuntada pertanyent a la primera meitat del segle XIII, pous, 3 sitges intercomunicats i restes dels segles XVIII-XIX.

En època recent, i aprofitant l’espai lliure a la plaça de Sant Felip Neri, es va refer amb material reaprofitat la façana d’aquest edifici que dóna a la plaça, alhora que es va traslladar aquí la casa del gremi de sabaters.

Aquests carrers, que conformen el límit nord de barri, quedaven tallats a l’esquerra pel mur romà i a la dreta per les propietats del bisbe.

Les cases jueves no arribaven a l’actual plaça de Sant Felip Neri, que era domini del Bisbe.

Veiem la capella de Santa Eulàlia al fons.

Montjuïc

Una muntanya que rep aquest nom a causa de la seva relació amb el “Mon Judaicus “muntanya dels jueus.

Durant els segles lV i XVl – fins 1391 on els jueus van ser expulsats de Barcelona, va ser el lloc on la comunitat hebrea enterrava els seus morts.

Amagada entre les mil formes del característic mosaic que cobreix la plaça, entre l´escultura de pedra en homenatge a la sardana i el mirador, vaig veure una petita estrella de sis puntes.

És potser l´única pista física, gairebé imperceptible, que recorda el que el lloc va ser durant cinc segles: el gran cementiri jueu de la ciutat.

** Us ensenyo una fotografia.

5 – Placeta de Manel Ribé i carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call

Segueix la línia interior de la muralla romana, amagada entre les cases d’aquest carrer i la del carrer dels Bany Nous. Té un traçat molt irregular en forma de quatre.

Entrem al carrer per la placeta de Manuel Ribé. Per la documentació escrita, sabem de la possible existència en aquest carrer d’una sinagoga i uns banys freds, però no s´han pogut localitzar.

Trobem el Centre d’Interpretació del Call, que va obrir les portes al febrer de 2008 i que s’ubica a l’interior de l’anomenada Casa de l’Alquimista, un edifici del S. XIV on va viure Jucef Bonhiac, teixidor de vels jueu segons consta en un antic document.

En el seu interior s’ofereix des d’informació relativa al Call (monuments existents, visites guiades), activitats, així com una exhibició permanent d’una col·lecció de ceràmiques extreta pels arqueòlegs del subsòl de l’antic Call.

Us ensenyo una mostra.

La Polèmica maimonidiana

Placeta de Manuel Ribé

Com a rabí de Barcelona, Salomó ben Adret va fer una defensa aferrissada de les posicions ortodoxes de la religió jueva i va rebutjar els excessos als quals van arribar els jueus racionalistes seguidors de les obres de Maimònides i dels estudis filosòfics que interpretaven al·legòricament molts passatges de les Escriptures.

Amb ben Adret, dons Barcelona es va convertir en un punt de referència per el judaisme ortodox.

En l´anomenada Polèmica maimonidiana entre nacionalistes i tradicionalistes, ben Adret va fer costat a aquets darrers, oposant-se amb fermesa i racionalisme d´arrel aristotèlica dels seguidors de Maimònides.

Ben Adret va prendre partit per un judaisme basat exclusivament en els estudis tradicionals de la Bíblia i el Talmud, fins al punt de proclamar el any 1305 un anatema contra els qui gosessin estudiar “els llibres grecs “, és a dir, filosofia abans dels vint-i-cinc anys.

La condemna va indignar els rabins racionalistes i de tarannà més progressista, com Menahem ben Salomó ha – Meïri (1249-1316) i el poeta i rabí Jedala ha-Penini (1275 -1340), els quals malgrat el seu gran respecte per ben Adret, varen mostrar el seu disgust i es varen oposar decididament a la prohibició dictada des de Barcelona.

Un factor extern va condicionar la polèmica en detriment dels renovadors, que tenien una notable implantació a Occitània: el 1306 es produïa el primer espoli i expulsió de jueus de les terres sota control de la monarquia francesa, que amb la venda dels seus béns esperava pal·liar els problemes de la tresoreria reial.

La supervivència de la comunitat esdevingué, cada cop més , la qüestió

fonamental.

6 – Carrer Marlet

És un dels carrers més coneguts del Call barceloní per la làpida encastada en el mur de la casa que fa cantonada i que data del segle Xlll.

Aquesta casa va ser edificada en el any 1820 i entre els enderrocs de l´anterior es va trobar aquesta pedra, que els propietaris van decidir col·locar en el mateix lloc on havia estat abans.

Fa uns anys s’ha instal·lat una placa amb la traducció que és la correcta: Fundació Pia de Samuel Ha-Sardi, la seva llum crema permanentment.

Sinagoga Major

Al continuar caminant veiem una porta baixa, que crec que devia ser una de les entrades a la Sinagoga i que fa cantonada a la entrada principal.

Carrer Marlet nª 5

Just davant de la Sinagoga, al número 6 podem admirar una casa gòtica del segle XIV, en la façana es van aprofitar elements romànics, segurament procedents d’antigues cases del Call. Es tracta d’un dels edificis d’habitatges més antics de la ciutat que subsisteixen avui dia.

7 – Carrer de Salomó Ben Adret

Des de novembre del 2018

Abans aquest carrer es deia de Sant Domènec de Call

Amb aquest canvi del nomenclàtor, s’honra la memòria del líder del judaisme català, mestre talmudista i jurisconsult que va ser rabí de Barcelona durant més de quaranta anys en el segle XIV.

Fill d’una família benestant del call de Barcelona, ​​Salomó ben Adret es va ocupar de jove del negoci familiar, el préstec de diners. Un cop completada la seva formació com a talmudista, estudiós de la religió jueva i intèrpret del Talmud, va abandonar el negoci bancari per endinsar-se en el camp de la jurisprudència rabínica.

Va exercir com rabí de Barcelona durant més de quaranta anys i va fundar la seva pròpia acadèmia talmúdica. A més, va servir a tres reis com a responsable d’assumptes jueus: Pere II, Alfons II i Jaume II.

8 – Carrer del Call

És el carrer que va donar nom a al barri i, per extensió, a molts dels barris jueus catalans.

Alguns documents ens diuen que és el carrer que anava al barri jueu i el que constituïa el seu límit meridional.

També se li coneixia com a carrer dels Torners.

El seu traçat recte de carrer romà va ser desviat pel tancament de la porta romana del Castell Nou. En un moment indeterminat, es va obrir el mur romà a manera de túnel i el carrer del Call va seguir fins al dels Banys Nous on ens dirigim ara.

Com a testimoni d’aquest fet, perviu encara un fragment del mur a la façana de la casa número 5 que veurem ara. Les cases número 5 i 7 són medievals i han estat restaurades en l’època moderna.

L’encreuament dels carrers del Call, d’Avinyó, de la Boqueria i dels Banys Nous han estat coneguts com «les quatre cantonades del Call».

9 – Carrer dels Banys Nous

El nom d’aquest carrer fa referència a un edifici singular que el va caracteritzar durant molt de temps: els Banys Nous, els banys públics medievals de la ciutat.

Estaven situats a la part d’aquest carrer que fa cantonada amb el de la Boqueria i que podem veure ara, en l’espai que ocupa aquest edifici amb aquests destacables esgrafiats barrocs.

Els banys van ser fundats l’any 1160 per l’alfaquí Abraham Bonastruc, associat al comte Ramon Berenguer. El comte va cedir unes terres situades fora del mur romà, sota el Castell Nou, lloc on abundava l’aigua, i Bonastruc els va manar construir i equipar.

L’edifici estava construït segons la tradició àrab de les cases de bany, però amb tècniques i decoració romàniques

Les sales més importants eren la sala de descans, amb cúpula i templet central, i les dels banys de vapor.

L’edifici es va mantenir en peu, encara sense ús, sepultat sota la casa fins 1835, quan va ser enderrocat.

Es conserven plànols i dibuixos i una maqueta al Museu d’Història de la Ciutat.

10 – Entrem en el Call Menor

El barri és una urbanització que va ser planejada al segle XIII, formada per cinc illes, amb una sinagoga i una plaça, i situada a peu del Castell Nou per la seva part externa, és a dir, a l’exterior de la muralla romana com us he explicat a el principi.

El Castell Nou era un castell medieval sobre la porta romana que es va anar deteriorant amb el pas dels anys.

El Call Menor no tenia comunicació directa amb el Major. Els seus límits eren els carrers de la Boqueria, de Rauric, de la Lleona i d’Avinyó. Tenia dues portes, una a peu del Castell Nou, pel costat exterior, i l’altra aquí al carrer de la Boqueria, tocant al carrer de Rauric, que possiblement es tracta d’una porta esmentada a l’any 1255.

El carrer de la Boqueria era el carrer que conduïa al barri. D’ella sortien diversos carrerons cap a la plaça de la Trinitat (desapareguda a l’obrir-se el carrer de Ferran).

Aquest carrer va ser ocupat posteriorment pels conversos que es van establir amb els seus negocis: orfebres, teixidors de vels, sastres, sabaters …

11 – Carrer de la Volta del Remei

El carrer de la Volta del Remei, entrant pel carrer Boqueria, antigament s’havia anomenat carrer de l’Arc d’en Sanahuja. 

12 – Carrer Arc de Santa Eulàlia

El carrer de l’Arc de Santa Eulàlia, entrant també pel carrer Boqueria, està format per una torre medieval de Mitjans del segle XIV anomenada Torre de Santa Eulàlia.

Alguns carrerons, ara inexistents, anaven de la Volta del Remei a l’Arc de Santa Eulàlia.

13 – Parròquia de Sant Jaume

Carrer de Ferran

Al centre del Call Menor hi havia la plaça anomenada posteriorment de la Trinitat, estava davant de la sinagoga i va desaparèixer a Mitjans del segle XIX.

La sinagoga va ser convertida en església de la Trinitat per un grup de conversos, es va ampliar després a convent i actualment és l’església de Sant Jaume.

Si s’afina molt la vista encara avui es poden trobar alguns gravats hebreus a la paret, i en algunes porteries els orificis on antany es clavaven els mezuzà amb una pregària enrotllada al seu interior.

Aquests vestigis són les úniques empremtes visibles del passat jueu en el que fos el call menor.

De fet, cap rastre testifica que l’Església de Sant Jaume aquí al carrer Ferran (llavors Plaça de la Trinitat), es va edificar sobre el que en un altre temps fos una de les 5 antigues sinagogues de la ciutat , com ens expliquen els historiadors.

Punt final

Carrer de Ferran

He explicat la història i la vida de la comunitat jueva que va viure al Call de Barcelona en l’època medieval i va desaparèixer després dels disturbis de l’any 1391. 

Ens hem introduït en l’espai físic que va ocupar la població jueva .

El call va ser un important focus de cultura i erudició, amb un bon nombre d’intel·lectuals, ja que el pensament i l’obra d’alguns dels quals són encara ben vigents.

D’aquest nombrós grup de savis i erudits destaquen tres figures cabdals en la història intel·lectual i religiosa del judaisme català i europeu i de la cultura en general.  

Són Abraham bar Hiyya: matemàtic, astrònom, astròleg i filòsof , el qual va introduir a Europa nocions d’àlgebra com l’equació de segon grau. 

Salomó ben Adret: jurista i teòleg

.

Hasday Cresques :filòsof …..entre altres… i gràcies a la seva vessant de traductor, va acosta els coneixements culturals i científics del món àrab als savis i erudits jueus i cristians. També va crear molts mots del vocabulari científic hebreu que encara avui formen part de l’hebreu modern.

Els jueus barcelonins parlaven català i utilitzaven l’hebreu per a la litúrgia, l’estudi i les relacions amb jueus estrangers. 

Els jueus eren considerats propietat del rei, i el gran nivell intel·lectual dels seus membres va propiciar que hi haguessin diverses persones en els cercles més pròxims a la cort reial. L’episodi més greu va patir-lo Barcelona, amb la pràctica destrucció del call. Tot i que les autoritats van intentar evitar-ho, hi van morir unes 250 persones, i malgrat que es va intentar recuperar, ja no va ser possible. 

No s’ha conservat pràcticament res de l’antic Call. 

Avui dia, les comunitats jueves de Barcelona viuen integrades a la ciutat. 

Els jueus que no van morir o no van marxar van haver de convertir-se al cristianisme. 

Moltes gràcies .

Ferran Peña 

Comparteix