CinerArt de l’Ateneu. Celebrem els 80 anys de Casablanca, la pel·lícula que no envelleix mai

“Casablanca” és una producció de Jack L. Warner, per a la “Warner Bros”, estrenada el novembre de 1942, que a Espanya no es va estrenar fins el 1946. Sembla estrany, però cal no oblidar que el personatge que interpreta Humphrey Bogart en un moment determinat diu haver lluitat al costat dels republicans espanyols… i això pel franquisme ja era prou motiu per prohibir estrenar una pel·lícula, i a més a més, quan es va estrenar, el doblatge d’aquest fragment no parlava dels republicans espanyols.

Protagonitzada per Humphrey Bogart (Rick) i Ingrid Bergman (Ilsa) i un estol de secundaris de luxe com, Paul Henreid (Laszlo, marit d’Ilsa), Conrad Veidt (Major Strasser), Claude Rains (Capità Renault), Peter Lorre (Ugharte, el contrabandista de visats) o Dooley Wilson (Sam, el pianista negre).

El director va ser l’hongarès Michael Curtiz – Mihály Kertész – un artesà que va arribar a dirigir 179 pel·lícules – que es diu aviat -, i que les feia com xurros, a una mitjana de 5 o 6 a l’any, ja fossin d’aventures (“Robin Hood”), històriques (“Sinuhé l’egipci”), bèl·liques (“La càrrega de la brigada lleugera”), policíaques (“Mildred Pierce”), musicals (“Nit i dia”) o fins i tot musicals amb l’Elvis Presley (“El barri en contra meu”). El que sembla que no se li donava bé o no li encarregaven eren comèdies. Aquesta, malgrat les dificultats i actituds a l’hora de rodar, és la pel·lícula que li va donar més reconeixement ja va obtenir tres Oscars: millor pel·lícula, millor guió i millor director. El de director l’únic vegada en 179 pel·lícules.

Curtiz era un home turmentat per la seva situació familiar, faldiller – per no dir directament addicte al sexe – ambigu ideològicament, que no sempre s’expressava correctament en anglès, arribant a crear situacions grotesques com la de demanar al decorador “poodles” (bassals d’aigua) al plató i aquest presentar-se amb uns quants “puddles” (canitxes). Tampoc tenia fama de tenir bon tracte amb els actors i els tècnics: a Bogart el titllava de alcohòlic i baixet – li havien de posar alces a les sabates per fer-lo estar a l’alçada de la Bergman -, a la Bergman de pesada que sempre s’estava queixant de la temperatura i el menjar, a Conrad Veidt el tractava de nazi, quan era algú que havia fugit d’Alemanya per fugir dels nazis, a la seva pròpia filla – que fa un petit paper sovint l’humiliava, pel conflicte que tenia amb ella i la seva mare… Sembla mentida que amb tants elements en contra pugui haver sortit una pel·lícula tant rodona i que vuitanta anys després s’aguanta tant bé com el primer dia i segueix emocionant per vegades que s’hagi vist.

La pel·lícula està basada en l’obra “Everybody comes to Rick” (“Tothom ve al Rick”) i va tenir – acreditats o no – fins a 7 guionistes que van arribar a escriure fins a 8 finals diferents. Sobre aquest fet s’ha fet molta literatura, com que no es va decidir fins l’últim moment quin seria el final escollit, que l’Ingrid Bergman es queixava perquè deia que no sabia a qui havia de mostrar amb la seva interpretació, que s’estimava de veritat el seu personatge, si al Rick (Bogart) o al Victor (Henreid). De fet els censors americans – que també n’hi havien – segur que no haguessin consentit mai que la Bergman no agafés l’avió i deixés marxar sol el seu marit legal.

Sembla que la decisió final de com s’acabava la pel·lícula, qui se n’anava, qui es quedava, qui moria, qui matava, qui es feia còmplice de la situació…la va prendre finalment el mateix Curtiz, que fins i tot va arribar a estar uns dies apartat del rodatge per les discrepàncies que mantenia amb Warner i Wallis – productor i productor executiu – i amb els guionistes. Però el van acceptar tots majoritàriament.

Cal destacar, anecdòticament, per l’any que era i pels codis de censura americans les insinuacions homosexuals del Capità Renault cap al Rick, n’hi ha un parell o tres en tota la pel·lícula amb frases
concretes, però sobre tot en el pla final i el diàleg que assegura que Renault, després d’haver acceptat sense dubtar ser còmplice de l’assassinat que acaba de cometre Rick, en lloc de detenir-lo li diu, mentre s’allunyen de l’aeroport: “Rick, crec que aquest és el principi d’una bonica amistat!!

Deiem a l’enunciat del programa d’avui: “la pel·lícula que no envelleix” i és ben veritat, ja que sembla ben actual i tot i haver-la vist diverses vegades i saber com s’acaba, jo cada vegada que veig que l’emeten en algun canal d’alguna cadena m’hi quedo enganxat segur.

I que té que fascini i agradi tant? Doncs moltes coses:

  • uns diàlegs sovint plens d’ironia, insinuacions i segones lectures, o simplement a vegades absurds com aquell que li pregunten al Rick quina és la seva nacionalitat i ell contesta simplement: “Borratxo!”.
  • un protagonista, aparentment ambigu, molt dur externament – de retorn de tot -, però tot sentiment interiorment, que malgrat haver perdut – segons ell – els ideals pels que havia lluitat, encara és capaç de prendre decisions i ajudar o acceptar situacions tot i anar en contra dels seus propis interessos.
  • personatges desplaçats, desubicats dels seus àmbits habituals buscant sortides a la seva vida en una barreja de lluita pels ideals – o ja no, potser – i per trobar o retrobar l’amor, l’estabilitat, la pau interna i externa.
  • personatges en lluita constant pendents de gestions burocràtiques, de trobar, vendre o robar visats, passaports salconduits… de gestions al marge de la llei, amb fronteres tancades que els encerclen, repressió i tot tipus de perills al seu voltant.
  • i al marge fins i tot de l’argument la gran química existent en l’actuació del Humphrey Bogat i l’Ingrid Bergman

Gosaria dir que “Casablanca” va nàixer com una pel·lícula més de “sèrie B” – com tantes n’hi ha – que per un seguit de circumstàncies va quedar tocada per una vareta màgica que l’ha fet immortal,
intemporal, i cal no oblidar escenes puntuals d’aquelles de pell de gallina, com la del conegut tema “As time goes by” (“El temps passarà”) quan Rick li demana a Sam que la toqui, després de dir “De tots els cafès que hi ha al mon, ha hagut de venir al meu!”.

Per cert: hi ha una frase que tots devem haver dit alguna vegada, que és la de “Torna-la a tocar, Sam”, i que a la pel·lícula no s’arriba a dir mai així exactament, ja que el que diu la Ilda quan li demana al Sam és: “Play it Sam, play As time goes by” (Tócala Sam, toca El temps passarà).

Però tornant als moment d’emoció intensa hi ha el cant de l’himne francès “La marselleise” imposant-se per sobre d’un himne nazi, segurament una de les escenes més vibrants i enaltidores de la història del cinema, o també quan Ilsa, de nit i sola va a casa de Rick; l’estima, no l’estima, només ve a negociar els visats, seria capaç de matar-lo quan l’apunta amb la pistola? I finalment l’escena de l’aeroport, un dels exemples més clars d’amor, solidaritat, renuncia i tants altres conceptes que fan que el personatge que interpreta Bogart agafi una dimensió excepcional.

En podríem parlar molt més encara i de les moltes complicacions i dificultats del rodatge – que per cert no van posar ni un peu a Casablanca, ni a cap altre lloc d’Àfrica… no es van moure d’uns estudis a Califòrnia – però millor que veiem la pel·lícula i la gaudim i en acabar podrem veure també una pel·lícula que – al menys a Espanya – no s’ha estrenat comercialment que es diu “Curtiz, l’home darrere Casablanca” (“Curtiz, the man behind Casablanca”) del 2018, on a partir del personatge central del director Michael Curtiz i la seva complexa personalitat, s’expliquen les tensions – polítiques, fins i tot – , els problemes, les anècdotes que va patir el rodatge de “Casablanca”.

Que la gaudiu com la primera vegada o més i podeu dir com fa el personatge de l’Ingrid Bergman “¿Són canonades, o són els batecs del meu cor?” i contestar-nos com diu el personatge del Humphrey Bogart: “¡Sempre ens quedarà Paris!”.

 

Antoni Verdaguer

Comparteix