Ruta Cultural Barris de Terrassa nº 7: Ca n’Aurell i Joan Siurana.

1 – Presentació :

Ca n’Aurell i Joan Siurana
Barris de Terrassa nº 7 – Escrit y dirigit per Ferran Peña
Farem un petit viatge per Ca n’Aurell, us explicaré la seva història i veurem aspectes molt interessants del barri.
Trobarem algunes de les famoses ceràmiques de l’artista Julio Bono en alguns punts del nostre camí que han passat desapercebudes per a molts ciutadans, però mereixen ser reconegudes pel seu mèrit artístic.
Escultura i obra a l’església de la Sagrada Família .
Parlarem de qui va idear l´arc triomfal que hi ha a l’entrada elaborat amb pedra extreta de les pedreres de la muntanya de Montjuïc,i el seu significat.
La Esther Nosàs i l´Associació de Veïns de Ca N’Aurell ens esperen per explicar-nos els seus projectes i compartir amb nosaltres el sentir del barri.
I moltes coses mes , però ……
Totes les ciutats del món tenen monuments i edificis que les fan diferents a la resta. No obstant això, se sol ignorar els veritables protagonistes: els ciutadans.
Hi ha persones que, a l’igual que els monuments, formen part del paisatge dels nostres carrers. Poden semblar esperpèntics, però en el fons formen part de la nostra vida quotidiana.
A Terrassa una d’aquestes persones va ser el Joan Siurana, més conegut com el Matraca.
El record de Joan Siurana estarà present en tot moment amb nosaltres.


Col·laboració de Jaume Sabaté.
Dibuixos – Ramonet Rodó
Fotografia – Llorenç Pomar [veure fotos]

2 – Introducció
Rambla d`Ègara – part central – cantonada carrer d´Antoni Torrella.
Ca n’Aurell ocupa la meitat oriental del districte 4 o de Ponent, situat al marge dret de l’antic llit de la riera de Palau, actualment aquí a la Rambla d’Ègara , on som.

És un dels barris més extensos de Terrassa, i està travessat de nord a sud pel torrent del Batlle (actuals carrers de Josep Trueta i Faraday), que abans de l’any 1904 dividia els termes municipals de Terrassa i Sant Pere.

Està limitat al nord pel passeig vint-i-dos de Juliol , al sud per la carretera de Martorell, a l’est per la Rambla d’Ègara i a l’oest per l’avinguda d’Àngel Sallent i el carrer Murillo, que el separen de la Maurina.

Ca n’Aurell va ser el primer eixample, pròpiament dit, de la ciutat. A mitjans del segle XIX Jaume Torrella va aixecar la primera casa a l’altra banda de la riera del Palau, sector que més endavant es va anar poblant d’immigrats de la Catalunya interior, aragonesos i valencians.

Pel fet que les primeres cases eren les que tocaven a la riera (avui la Rambla ), el barri va ser conegut com el barri de la Riera del Palau.

Les construccions de la primera meitat de segle XX es caracteritzaven per ser construïdes a l’estil anglès, és a dir, cases d’autoconstrucció, d’un sol pis, d’un pou mitger i hort darrere amb façanes estretes i gran longitud.

Aquesta fesomia, va canviar a partir dels anys cinquanta amb la construcció d’edificis de pisos, que no han parat de créixer fins molt entrat el segle XXI.

Un dels fets destacables dels primers trenta anys de barri és la creació, el 1932, de la parròquia de la Sagrada Família, un dels elements que va donar consistència i cohesió al barri, que no tindria l’actual edifici per al culte fins al any 1951.

Igual com passa amb el barri de Can Palet, la masia que li dóna nom, Ca n´Aurell, ja fa temps desapareguda, es trobava fora dels límits estrictes de la barriada, concretament més al sud, a la Cogullada, però es va dir així perquè la major part de les terres de barri pertanyien a aquest mas.

3- Carrer de Mart

Hi ha un carreró que comunica la Rambla d’Egara amb el carrer Arquímedes.

És un passatge que passa totalment inadvertit i als què els artistes de carrer han donat una nova dimensió, decorant amb coloristes murals que plantegen escenes surreals.

El seu sinuós i atrotinat traçat no fa res desitjable circular per ell, però s’ha convertit en un curiós passatge que ens transporta a una altra dimensió.

En aquest cas com a entrada al barri de Ca n’Aurell.

En una paret recordo que havia vist fa uns anys un dibuix de Joan Siurana, però només queda el record, ja que s’ha hagut d’anar esborrant a causa de la pluja i el temps.

Us ensenyo una fotografia d’aquest dibuix de l’any 2017.

4-1 Joan Siurana – records
Plaça del Progrés
Apareix saltironejant per aquí la Plaça del Progrés i s’asseu en un banc. Els nens que juguen a futbol deixen per un moment la pilota i se’l queden mirant embadalits. Es pregunten, en beu baixa, els uns als altres: “És ell, oi?”. Els més grans tampoc poden evitar desviar la mirada. El seu aspecte i comportament no deixen indiferent a ningú. És en Matraca.
Va neixer el 25 de juny de 1962, era un home prim com un fideu i alt com un Sant Pau. Faci fred o calor, acostumava a vestir uns diminuts pantalons que deixaven a la vista les seves cames i lluia una barba densa i quilomètrica, arrissada i del color de l’argent, que feia joc amb el seu cabell llarg i descuidat.
Vestia i caminava amb aires de pintor. La seva major afició era la pintura i el seu petit balcó del carrer Nicolau Talló, el millor aparador del seu art .
El Ramonet Rodó ens aporta un dibuix sobre Joan Siurana força interessant.

4 –2 La Font del Progrés
Plaça del Progrés
La industrialització de Terrassa va estar molt lligada als processos innovadors desenvolupats per la ciència. Potser per això Terrassa ret homenatge als carrers de Can Aurell: Faraday, Galvani, Marconi, Galileu, Arquímedes … són noms vinculats a el progrés.
Aquesta zona urbanitzada que es va transformar en una plaça, en 1885 va rebre el nom de plaça de Progrés, d’acord amb els noms de carrers de l’entorn dedicats a científics i inventors il-lustres.
El veïnat va reclamar la instal-lació d’una font aquí a la plaça, encara que el seu desig no es va veure satisfet fins a 1921. En aquest any es va construir aquesta modesta font d’estil modernista tardà que és l’emblema de la plaça i, com a tal, ha perviscut a les diferents remodelacions que es van escometre en aquest espai, arribant fins i tot a ser desmuntada i tornada a muntar per a ser protegida.
Com podem apreciar està formada per un banc de pedra de dues cares; en una de les quals (la que dóna a la plaça) es situa la font d’un sol broc, situada a la base d’un escut de Terrassa que es troba en el respatller interior. Corona el conjunt de banc i font una estructura en forma de canelobre que presumiblement es va utilitzar en el passat com a suport per a algun sistema d’il·luminació.

5 – Joan Siurana – records
Carrer Blasco de Garay – Cambra de Comerç
“Pinta i viu com li surt de dins. No té vergonya i això es veu en les seves aquarel·les”, m´explica una persona. “No domina la tècnica, però el seu art reflecteix un món interior que jo no he vist en les obres d’alguns professionals”, afegeix.
Els seus dibuixos són d’estil surrealista i tot i que alguns, s’han subhastat per centenars d’euros, d’altres s’han venut per preus mòdics o romanen en el petit pis del pintor, ple fins a vessar d’objectes de tota mena.
No es guanya gaire bé la vida. En una ocasió, es va veure obligat a pagar els medicaments amb espècies. La propietària de la farmàcia va acceptar un quadre amb l’innocent esperança que algun dia el pugui vendre a canvi d’una bona “morterada “.
El Ramonet Rodó ens ensenya un dibuix per recordar a Joan Siurana.


6 – Els orígens del centre parroquial Sagrada Família .
Els orígens del centre parroquial de la Sagrada Família es troben en la família Cardona. Els tres fills de Joan Cardona i Llonch: Antoni, Salvador i Josep, van portar a terme les primeres tasques de formació religiosa i educativa al barri de Ca n’Aurell, aleshores una barriada obrera en creixement.
L’any 1926 es va obrir al públic la capella de l’escola per tal de proporcionar un lloc de culte als feligresos de la zona .
L’altar estava presidit pel conjunt escultòric de la Sagrada Família, d’aquí el nom del patronat i de la futura parròquia.
L’any 1932 el bisbe Irurita i el primer ecònom de l’església Josep Moncau i Ferrés van inaugurar la parròquia.
L’any 1934 van habilitar un altre local per desenvolupar les tasques educatives. Aquest segon local li deien “El Casalet” i es trobava al carrer Galileu nº15.
El grup de catequistes, encapçalat pels germans Cardona, va mantenir la seva activitat en la clandestinitat malgrat l’esclat de la Guerra Civil, això va desembocar en l’execució a mans dels radicals de mossèn Moncau, Josep Cardona i Carrera i del seu pare, Joan Cardona i Llonch i de fet, de tots els membres que constituïren el Patronat de la parròquia.
Després de la Guerra Civil, es va constituí una nova Junta Parroquial que tenia com a màxima prioritat la construcció d’un nou temple, adquirint uns solars al carrer Faraday amb Pi Margall. , que és aquí on estem.
La primera pedra del nou temple es va col-locar el gener de 1945, i el 17 de juny de 1951 es celebrar la finalització.
** Us ensenyo una fotografia

7 – La Sagrada Família de Collet Colomb
Les ceràmiques que hi ha aquí a l’entrada no formen part del catàleg municipal d’escultures que podem trobar passejant per la ciutat, però tenen l’interès artístic i el valor propis de pertànyer a un autor amb trajectòria professional de reconegut prestigi. Quan l’església de la Sagrada Família de Terrassa va ser encomanada als arquitectes Lluís Maria Albin i Puiggener i Josep Pratmarsó Parera, algú va tenir la idea d’encarregar la decoració del portal d’accés al temple a un artista establert a Barcelona i consagrat en la pintura i l’escultura. .. Charles Henry Collet Colomb.
Era l’any 1951 quan escometia la seva proposta per al nou temple terrassenc. Es va basar en diferents escenes que narren la història de Josep, Maria i Jesús plasmada en diferents tessel·les amb les que va adornar la porta d’entrada. Va idear aquesta mena d’arc triomfal elaborat amb pedra extreta de les pedreres de la muntanya de Montjuïc, que va rematar amb aquestes tres escultures que representen, d’esquerra a dreta, a la verge Maria, la creu cristiana i Sant Josep.
En els brancals que permeten flanquejar l’accés a el temple en va situar sis tessel-les (tres per brancal) en què va reproduir escenes de la vida de la Sagrada Família. Entre elles veiem l’arribada de la Verge i Sant Josep a Belén. També trobem l’anunciació de Maria pel àngel Gabriel, l’escena del naixement de l’infant Jesús o la seva infància entre d’altres.
El conjunt apareix rematat per un gran medalló circular que representa en relleu als tres integrants de la Sagrada Família cristiana.
Pel que fa a l’autor, m’ha resultat bastant complicat trobar informació sobre la seva vida i obra per no ser un artista de masses.
Charles Henry Collet Colomb va néixer a Ginebra (Suïssa) el 16 d’abril de 1902 i va morir a Barcelona el 1983.
Aviat arribarien col·laboracions amb artesans reconeguts i exposicions en galeries de prestigi fins a obtenir la Medalla d’Or pel seu treball en l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest gran èxit va facultar per exercir de professor a la prestigiosa Escola Massana i va facilitar la seva participació en exposicions internacionals com la d’art sacre internacional que va tenir lloc el 1932 a la seva Ginebra natal o com la IV Triennal celebrada a Milà el 1936.
La Guerra Civil espanyola va fer que Collet Colomb abandonés Barcelona el 1938.

8 – Art Ceràmic al carrer.
Carrer del Dr. Salvà .
Terrassa compta amb, al menys, vuit obres urbanes de el reputat ceramista català d’origen valencià Julio Bono Peris, distribuïdes per diversos edificis de la Ciutat. A excepció d’alguna, de proporcions remarcables, han passat desapercebudes per a molts ciutadans, però mereixen ser reconegudes pel seu mèrit artístic.
Nascut a Sagunt en 1934, Julio Bono es va traslladar a Catalunya quan comptava tan sols 5 anys d’edat i va ser aquí on va desenvolupar les seves habilitats com a artista plàstic, escultor, pintor i ceramista.
Al llarg de la seva vida (va morir a Mataró l’any 2017) va deixar per tot el país murals ceràmics de grans dimensions, entre els quals destaquen els de les estacions de Sants (Barcelona), Chamartín (Madrid) i Santander, el de l’aeroport de Màlaga o els d’El Corte Inglés de València, l’Ajuntament d’Adeje (Tenerife), una església de Gotteborg (Suècia), la basílica de Begoña (Bilbao) o l’Hotel Platja Golf de Mallorca.
L’obra del ceramista català ha estat reconeguda pels experts, que han destacat els seus valors artístics; no obstant això alguns dels seus treballs, al ser part de l’ornamentació d’edificis privats, es troben sota risc de desaparició si no es decreta la seva conservació.
Al número 30 ens trobem l’edifici Dacosta, en la façana principal veiem un mural rectangular que representa tres figures humanes d’aspecte prehistòric i en actitud bèl-lica (una d’elles llança una destral amb la qual fereix per l’esquena a un altre personatge). Entre ells apareix el que podria ser el simbolisme de la indústria i sobre ells apareix un lema: “cicle”.
Sobre el mural trobem un gran medalló en tons blaus amb relleus que inclouen formes espirals que recorden ones marines.
Una mica més endavant, a la vorera de davant hi ha l’edifici Dacosta 2. Allà trobem un altre mural de petit format fet amb llistes semicirculars de cinc colors i en què apreciem una cadena penjant sobre el lema “moment” i una figura humana. Les ratlles que es formen amb rajoles inclouen formes circulars i triangulars que aporten relleu al mural.
Al carrer Alexandre Bell, molt més amunt direcció oest i al número 59 ens trobarem més obres d’aquest autor, així com també al carrer d’Isaac Peral en un edifici que ocupa els números 40 i 42.
Al número 45 hi ha l’últim dels murals.
No podem anar a veure’ls per no desviar-nos de l’horari marcat en aquesta ruta.

9 – El parc
Estem davant el primer parc públic amb què es va dotar la ciutat de Terrassa, quan l’Ajuntament va adquirir l’any 1958 la casa i part dels jardins que van ser propietat de la família Freixa. Els seus 22.000 metres quadrats d’extensió s’han quedat curts per a una ciutat de les dimensions de Terrassa, però aquest parc segueix sent un oasi de verdor dins el mateix cor de la ciutat, molt freqüentat per persones de tota mena que busquen un moment de descans o un passeig amb les seves mascotes.
En la darrera dècada del segle XIX la família Freixa, propietària d’aquets terrenys, van instal-lar una fàbrica de teixits.
El 1907 van decidir convertir aquesta fàbrica en la seva residència familiar, i van encarregar a Lluís Muncunill la remodelació de l’edifici, que estaria cridat a ser un emblema per a la ciutat i un dels referents del modernisme català, caracteritzat per els seus perfils arrodonits i l’ús de l’ arc parabòlic d’inspiració gaudiniana.
Durant molts anys va albergar el Conservatori Municipal de Música que, actualment, ha estat traslladat a un altre edifici de nova construcció al Campus Universitari.
Vull destacar també la popular glorieta italiana que es destaca en el conjunt i en la que seria molt estrany que cap terrassenc no s’hagi fet una fotografia ;-).
Lamentablement va patir la ventada de el 9 de desembre de 2014, que va fer caure 87 dels seus arbres, el parc recupera a poc a poc el seu aspecte amb la replantació de noves espècies. Segons la fitxa municipal disponible aquest espai verd compta en l’actualitat amb 58 espècies diferents d’arbres, 53 de plantes i 18 de rosers. Les xifres comptabilitzen 471 arbres, 27.052 arbustos i 9.518 plantes; així mateix, l’adornen 3.489 flors de temporada, de les quals 2.253 són roses.
A mitjans dels anys 60 es va construir un amfiteatre a la fondalada de la riera del Batlle que va passar a complementar l’equipament sociocultural del parc, i en la dècada dels 80 es va incorporar a la mateixa un altre espai que formava part d’aquest torrent, on es va situar una zona d’oci amb pícnic i jocs infantils.
El 2002, l’enderroc d’una antiga nau industrial va permetre crear un nou accés des del carrer Pare Llaurador habilitant una plaça dedicada a l’educadora infantil Adelina Gregoriano.

10 – Un souvenir d’Itàlia
Parc de Sant Jordi
L’escultura de Sant Jordi, és una rèplica de el Sant Jordi de l’artista renaixentista Donatto Di Nicolo ‘Donatello’, que va ser portada per la família Freixa des d’Itàlia per adornar el que va ser el seu jardí particular i el primer parc públic de la ciutat.
De dimensions superiors a l’alçada real, aquesta escultura mostra la figura d’un cavaller d’uns dos metres d’altura parapetat al darrera d’un gran escut en el qual apreciem una gran i estilitzada creu. L’escultura està elaborada en bronze i pretén mostrar valors com la bellesa de la joventut i l’esperit i valor de les armes. No en va, l’escultura original va ser un encàrrec del gremi de fabricants d’armadures a un jove Donatello, qui la va esculpir en marbre entre els anys 1416 i 1417; d’aquí el protagonisme que té l’escut en aquesta obra.
La figura de Sant Jordi mostra una lleugera rotació del bust en relació a l’eix central, amb la qual es pretén aportar una mica de dinamisme a la imatge. Segons els experts, aquesta escultura és una de les primeres mostres de l’escultura renaixentista, que, no obstant això, manté alguns traços de el gòtic.

11 – Joan Siurana – records
Placeta d´Adelina Gregoriano
Sempre saluda aquells que es creua pel carrer aixecant la mà o traient-se el barret. Encara que no els conegui gaire, acompanya aquest gest amb un enèrgic ‘Bon dia’, que de vegades canvia per un ‘Adéu’. Els dies que està més inspirat, fins i tot dedica alguna floreta a les noies. “Cada dia estàs més maca, i això que ahir no et vaig veure”.
Acostuma a ballar enmig de qualsevol carrer sense música : balanceja els braços cap un costat i després, cap a l’altre; a ritme de cops de maluc .
És un home optimista. Sempre està content. Acostuma a somriure a la mínima ensenyant la boca, on ja queden poques dents a causa dels vicis de la joventut. Diuen que ha fumat més porros que l’aigua que veu una persona en tota la seva vida.
Tot i que la majoria de la gent se’n riu, és un home molt respectat i estimat pels egarencs. Són molts els que el recorden des de ben petits i als que els hi agradaria que no canviés mai.
L’any 2001, durant la Festa Major de Terrassa, va ser escollit Capròs de l´any. No és pas un homenatge que aconsegueixi qualsevol.
Té un caràcter propi dels esperits lliures, que provoca rebuig i fascinació a parts iguals. Són molts els que el consideren una persona boja i desequilibrada, però els que el coneixen asseguren que darrera aquesta imatge hi ha una persona molt interessant i agradable.
Si cada poble té persones que formen part del paisatge de la localitat, en Matraca n’és un clar exemple de Terrassa. Tot i tenir més de 200.000 habitants, és difícil trobar algun egarenc que no el conegui. És un dels emblemes de la ciutat.
El Ramonet Rodó ens ensenya un dibuix corresponent a aquest capítol.

12 – La Esther Nosàs i l´Associació de Veïns de Ca N’Aurell
Plaça del Tint
Ens esperen per explicar-nos els seus projectes i compartir amb nosaltres el sentir del barri.
Ens rep la presidenta de l’associació Esther Nosàs.
Formen un equip de treball molt dinàmic i amb moltes ganes de fer coses.
Ens explica que un dels objectius mes importants que té l´associació de veïns es la difusió de la tasca que fan al veïnat i també al comerç .
Cultivar la relació amb les entitats; impartir xerrades de conscienciació ciutadana sobre temes com la seguretat i els residus.
També estructura comissions de treball per incorporar a nous veïns en tasques com l’organització de la festa major, la Festa de la Font i les activitats al Parc de Sant Jordi … .etc.
Una tasca molt viva i directe per tots els veïns i veïnes del barri.

13 – L’enderroc de la SAPHIL
Plaça de l’Anònima.
La SAPHIL, acrònim de Sociedad Anónima de Peinaje e Hilatura de Lana, coneguda popularment com l’Anònima, fou una empresa fundada l’any 1919 .
L’ Anònima neix de la fusió de quatre empreses de filatura d’estam. Va ser una de les grans empreses tèxtils de Terrassa i en els seus millors temps va arribar a tenir més de 2000 treballadors i treballadores.
El complex fabril de l’Anònima estava format per diverses naus industrials que omplien gairebé dues illes d’edificis a banda i banda del carrer Galileu, entre els carrers Vàzquez de Mella, Martín Díez, Fra Bonaventura Gran, Arquimedes i Pi Margall. De tots els edificis que formaven el complex, el més significatiu i que per sort ha arribat fins els nostres dies, és el que té la façana principal en el carrer de Galileu, i correspon a la nau de la filatura, edifici que presenta elements decoratius d’estil clàssic.
L’any 1992 l’Anònima feia fallida i dos anys després, l’any 1994, s’enderroca gran part de la fàbrica, només es salven de l’enderroc dues naus industrials i la nau que havia albergat l’economat de la SAPHIL. Lamentablement s’enderroca la sala de tints, una construcció de l’arquitecte modernista Lluís Muncunill i Parellada, que no era visible des del carrer, l’edifici de tints tenia 8 voltes, cadascuna amb la seva llanterna, per ventilar i donar il·luminació natural, al ser visible només des de l’aire va passar desapercebut als responsables de patrimoni de l’ajuntament de Terrassa i van desaparèixer.
L’enderroc de la SAPHIL, gràcies al seu Pla parcial d’ordenació va fer possible una sèrie de blocs de pisos, un nou carrer (el carrer de la Filatura) i dues noves places (La Plaça del Tint i la Plaça de l’Anònima).
Dels elements que han quedat de l’Anònima, l’element més important és la xemeneia, bastida en maó vist, de base quadrada i fust troncocònic, de 36 metres d’alçada, 3 metres de diàmetre a la base i 2,2 metres a la corona, en la que hi ha una passera circular a la que pot accedir-se per una escala de gat. Va ser construïda l’any 1961.
L’altra nau que ha arribat fins el dia d’avui és la de l’economat de la SAPHIL, situat aquí a la cantonada entre el carrer de Galileu i la plaça de l’Anònima. Aquesta nau de planta rectangular, teulada a dues aigües que avui dia alberga El Celler del Cava, establiment de vins, caves i licors, havia estat l’economat de l’Anònima.
L’economat era una botiga, en aquest cas de la SAPHIL, en la que els treballadors de l’empresa podien comprar productes bàsics a un millor preu.

14 – Punt final
Hem fet un petit viatge per Ca n´Aurell.
Us he explicat primer la situació geogràfica sobre el terreny i el procés humà fins a convertir-se en barri.
De la Rambla hem entrat al barri pel carrer de Mart, un passatge que passa inadvertit però que conté un art d’una altra dimensió. En una paret vaig veure l’any 2017 un dibuix de Joan Siurana però ara només queda el record ja que s’ha hagut d’anar esborrant a causa de la pluja i el temps. Us he ensenyat una fotografia d’aquest dibuix feta al desembre de 2017 per Rafael Morante.
Hem conegut els orígens del centre parroquial de la Sagrada Família i la figura de Charles Henry Collet Colomb .
Hem vist les famoses ceràmiques de l’artista Julio Bono al carrer del Doctor Salvà.
Un souvenir procedent d´Italia en el parc de Sant Jordi.
La Esther Nosàs i l´Associació de Veïns de Ca N’Aurell ens han rebut per compartir amb nosaltres aquesta ruta i explicar-nos el sentir de barri.
Hem recordat al Joan Siurana en alguns punts de la ruta.
Vull agrair al Jaume Sabaté la seva col·laboració i coneixement de molts detalls de la nostra ciutat, poques coses se li escapen.
Al Ramonet Rodó per els seus encertats dibuixos de Joan Siurana.
I al Llorenç Pomar com sempre al meu costat fidel , elaborant el corresponent reportatge fotogràfic.

I moltes coses mes.

Estic segur que hi ha mes coses per comentar i persones que han aportat molt al barri des de l’anonimat.
No els he pogut incloure quan vaig escriure aquesta ruta, perquè he de limitar el temps a un màxim de dues hores i m’agradaria molt que aquestes persones i coses a qui em refereixo, sàpiguen que sempre les portaré al cor.
Joan Carles Ciurana i Eixarch “Matraca” ens va deixar a l’edat de 55 anys .
Era un dels personatges més estimats de la nostra ciutat, àmpliament reconegut per a la ciutadania per la seva personalitat excèntrica, que sortia de la norma i que el feia entranyable, dins de la seva peculiar manera d’entendre la vida i el món.

“Sí, Matraca, els bojos som nosaltres que ens ho prenem tot seriosament…”
Adéu, entranyable tarambana. Posa’t ‘algo’, que al cel ha de fer fred en calçotets!

Moltes gràcies a tots vosaltres per venir .

Ferran Peña

Comparteix