Vivim en una societat que “amaga” el tema de la mort

Visita a l’exposició : Després de la mort / La col-lecció del Museu de Terrassa
Tothom es mor …

Resum a càrrec de Ferran Peña. Fotografies: Llorenç Pomar

La mort forma part de la nostra existència. Ningú pot deixar de pensar-hi perquè, tard o d’hora, tots acabarem morint. És el final de la vida que neguem pensant que no és més que un pas cap a la immortalitat.

Per entendre la seva mort, la humanitat ha buscat protecció en lo sobrenatural i en el diví. Però, sobretot, ha trobat en la religió aquest refugi de lo desconegut perquè només aquesta li dóna respostes del qui és, d’on ve i on va.
Des d’un inici es vehicula tot un ritual funerari al voltant del difunt en el qual se li preparava per al viatge.

L’arqueologia, i per extensió el patrimoni funerari, són uns dels pilars principals en la política d’adquisició de la col-lecció del Museu de Terrassa.
Els materials exposats que veurem en el fons museístic i la documentació d’arxiu i de fotografies ofereixen un recorregut per les diferents etapes històriques del nostre territori, des de fa poc més de cinc mil anys fins als nostres dies.

Per motius de seguretat hem fet la introducció i us he explicat els trets més importants de l’exposició mitjançant esquemes fets per mi , fora a l’aire lliure.

I després hem passat a veure l’exposició dins seguint la distància reglamentària marcada per sanitat.

PART PRIMERA – Entrant a la sala part esquerra

El primer tram ens introdueix testimonis del món funerari d’època prehistòrica (3500 aC – 900 aC).

Els primers enterraments estaven formats per fosses o galeries excavades a terra, inicialment individuals i després com a sepultures col-lectives .

L’arribada de pobles indoeuropeus va propiciar un canvi en el pensament i en el ritual funerari amb la introducció de la incineració .

Les restes es dipositaven en una urna.

Destaca la sitja funerària de Can Ballarà (1800-1200 aC) amb 17 cossos disposats radialment sobre un llit de pedres.

L’estudi científic suggereix que van patir una malaltia infecciosa desconeguda que va afectar principalment a nens, dones i gent gran.

PART SEGONA – a continuació per la part esquerra

La segona part és el món ibèric i el món romà. Quan Roma inicia la conquesta d’Hispània (218 aC), la incineració estava molt arrelada en els pobles ibers. Però, l’adopció dels costums dels nouvinguts va comportar un canvi en la concepció del més enllà. Tot girava al voltant del món dels déus, en la preservació de la memòria i en el record de les persones.
A partir del segle II el ritu de la inhumació s’anirà imposant.

Des del moment en què la religió cristiana va ser declarada religió oficial a l’imperi romà (any 380) es van concretar els dubtes de l’existència humana: qui som, d’on venim i on anem.

“Jo sóc la resurrecció i la vida, el que cregui en mi, encara que mori, viurà, i tot el que viu i creu en mi, no morirà” (Joan 11, 25)

Viure segons els ensenyaments de Jesucrist comporta la recompensa de la resurrecció i del descans etern després de la mort.

La intenció és facilitar el trànsit cap a la vida futura, mitjançant celebracions litúrgiques i conservant el cos físic a la sepultura, esperant el dia del judici final amb la resurrecció col-lectiva.

PART TERCERA – part central
A partir del segle XI, la inestabilitat de el període aguditza la por a la condemna del judici final. El cos del difunt era rentat, vestit i amortallat. La vetlla del cos a casa es feia en silenci i amb oracions. Després de la cerimònia religiosa, el cos s’enterrava en un lloc sagrat, per evitar que el dimoni pogués apropiar-se’n.

Els fossats de la parròquia de Sant Pere de Terrassa segueixen configurant el lloc funerari de descans.

PART QUARTA – paret dreta superior

Aquesta part ens mostra una societat terrassenca lligada a la religió i la superstició (segle XVI – mitjans de segle XX).

L’Església, subordinada a l’estat, i la diversitat de tendències religioses porta a el desengany, a la frustració i una certa angoixa general.
Hi ha una obsessió per la mort i el penediment d’última hora.

Als segles XIX i XX, es produeix un canvi substancial en les institucions eclesiàstiques i administracions públiques.

A la fi de segle XVIII, deixa de tenir tanta importància la tomba ni la seva ubicació prop de les relíquies.
El cementiri s’allunya de la trama urbana. L’administració civil es fa càrrec dels espais funeraris, amb l’excusa de la saturació i la salubritat pública.

L’Església segueix tenint la potestat de el ritual funerari dels creients.
Es formalitza un sistema mercantil a través de la figura de l’oferta i les pompes fúnebres pels temes no relacionats amb el culte.

El cementiri es converteix en l’espai on preservar el record i la memòria de les persones mortes.

PART CINQUENA – paret dreta inferior

El segle XXI sembla encaminar-se a un cert escepticisme religiós cap al ritual de la mort.
La pràctica de la incineració és cada vegada més generalitzada. L’Església catòlica ja no veu raons doctrinals per evitar-la perquè la cremació de el cadàver “no toca l’ànima i no impedeix a l’omnipotència divina de ressuscitar el cos, i, per tant, no conté la negació objectiva de la doctrina cristiana sobre la immortalitat de l’ ànima i la resurrecció de el cos “.

Des 2016 les normatives eclesiàstiques i civils impedeixen que les cendres siguin escampades en qualsevol lloc. Per aquesta raó, els cementiris i l’Església habiliten llocs adequats per guardar-les.

L’exposició ens ha presentat un itinerari ambiciós on la recreació de diverses sepultures, amb els esquelets originals i l’exhibició del seu aixovar, permeten visualitzar les tradicions i els costums funeraris.

Com a complement de la narrativa general s’ha recreat un ambient de cementiri, amb la instal-lació de tres làpides funeràries i una escultura de bronze del escultor Clarasó
L’exposició es complementa amb un espai didàctic al fons de la sala , per a les famílies , per parlar sobre la mort i sobre els sentiments que provoca.
També es pot reflexionar sobre el coronavirus i com l’ésser humà ha superat altres pandèmies al llarg de la història.
Amics: Vivim en una societat que “amaga” el tema de la mort. És tabú i difícil. Sovint es protegeix als nens d’aquest fet, per evitar-dolor o al menys, intentar-ho. Però, tard o d’hora s’hauran d’enfrontar ja que la mort forma part de la vida.

Moltes gràcies

Ferran Peña