Distincions de l’Ateneu 2020

Joan Casals i Clotet. JCC. Així, com a ell li agrada posar-ho.

Va néixer el 1945, a Terrassa, però, com també a ell li agrada dir-ho, procedeix de l’Alt Berguedà.

Anys de postguerra, de silencis cridaners, de supervivència, anys que marquen el tarannà d’un nen que va perdre la mare poc després d’arribar al món, no en va poder rebre cap carícia.

Amb aquest nen em vaig fer amic, érem veïns del carrer de Sant Antoni i condeixebles a la sucursal dels escolapis del carrer Garcia Humet. Una primera etapa d’amistat que va durar fins que ell, als nou anys, va entrar a l’Escolania de Montserrat. La professora de música i fundadora de la Massa Coral, la senyora Rosa Puig, va descobrir la bona veu i l’aptitud per a la música d’en Joan i va suggerí a la família l’ingrés a l’Escolania.

Hi va estar fins als catorze anys, i d’allà en sortí el mestre músic que coneixem. Les seves aptituds van ser polides a l’Escolania per dos pedagogs excepcionals, els PP Ireneu Segarra i Cassià M. Just. La seva estimació per la música el va dur cap a l’instrument més complet que hi ha per interpretar-la: l’orgue.

Fora ja del redós de l’Escolania, va continuar els estudis de música en els Conservatoris de Terrassa i Barcelona, on va fer tota la carrera de piano i harmònium, i va acabar la d’orgue amb la professora Montserrat Torrent, amb Matrícula  d’Honor. Estudiava l’orgue a Barcelona, en el  majestuós instrument que ara només decora la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc. Un orgue que en el seu temps era el més gran d’Europa amb sis teclats i pedaler i més de tres-cents registres. No és que les dimensions desmesurades d’aquest instrument influïssin en les aptituds innates del Joan com a músic, però m’agrada destacar-ho. Aquest orgue està totalment en desús, impossible de restaurar i ara fa la funció d’ornament en un extrem de la gran sala. 

També va fer cursos de direcció coral amb els professors Enric Ribó, Phillip Caillard, Pierre Cao i Michel Corboz.

Va ser becari i col·laborador del mestre Enric Ribó durant uns anys en el Curs Internacional “Música en Compostela”on va conèixer músics com Frederic Mompou, Gaspar Casador o Rosa Sabater.

La dedicació del Joan a la música no se centra només a la interpretació, de la qual n’és un excel·lent executor, si no que, incansable i sempre actiu, diversifica l’activitat musical en qualsevol àmbit: direcció (de cor i d’orquestra), pedagogia, associacions. La vida, tota la vida, pot ser interpretada, a través del Joan, en clau musical.

Poc temps després que el Joan tornés de Montserrat la família Casals es va traslladar a Barcelona. Tot i això, ell va continuar molt vinculat a Terrassa, hi havia la Maria Carme, i els seus projectes, musicals i afectius, passaven per aquí, no en va voler perdre el contacte i, agrupant amistats i coneixences, va fundar el Cor Montserrat. Així és com va retornar, i es va fer més ferma, la nostra vella amistat iniciada en els patis familiars del carrer de Sant Antoni.

Com a intèrpret, va ser organista acompanyant de totes les gires mundials de l’Escolania de Montserrat, durant l’etapa que en va ser professor. Poc abans de plegar de l’escolania va enregistrar la Missa Matinal amb el P. Cassià M. Just; en l’enregistrament s’hi llegeix un títol suggerent: “Al órgano el niño escolan Juan Casals”. I encara a l’Escolania, va ser l’organista que acompanyava els cants de les romeries que acudien al Monestir.

Ha actuat com a baix continu o solista amb formacions orquestrals i corals d’arreu del mon, ha enregistrat per Catalunya Música i per RNE i té diversos discos com a intèrpret i com a director artístic (activitat que va desenvolupar en el segell discogràfic Vergara, substituint Oriol Martorell, uns anys després de deixar l’Escolania). Entre els enregistraments on va intervenir n’hi ha d’Alicia de Larrocha, Conxita Badia i Montserrat Caballé. I una visita al seu homònim Pau Casals a l’exili, en representació de la casa de discs.

Durant cinquanta anys ha estat organista titular de la Basílica, actual Catedral, del Sant Esperit de Terrassa i responsable dels seus afers musicals. En aquesta activitat, a banda de l’organització de concerts en cicles nadalencs i de Setmana Santa, va promoure la revisió i registre de l’arxiu musical de la parròquia, on s’hi descobriren obres inèdites de l’organista i mestre de capella Pau Marsal, entre d’altres.

Als 20 anys va fundar el Cor Montserrat, a Terrassa, i el va dirigir durant quaranta anys (enguany el Cor ha celebrat el cinquanta-cinquè aniversari amb una vitalitat envejable encomanada per l’actual directora, Rosa M. Ribera). També va ser fundador, i director durant més de 10 anys, de l’orquestra de cambra Obrador Instrumental de Manresa.

No crec que hi hagi cap director o directora de coral que sigui capaç de fer el que feia el Joan en els assajos del Cor Montserrat. Dominava el piano, i mentre amb una ma teclejava les notes d’una veu, cantava les d’una altra, dirigia el conjunt amb la ma que li quedava lliure i fulminava amb una mirada la corda que quedava anul·lant desafinades fora de lloc. D’un planter en què molts no havíem estudiat mai música i només ens movia l’afició al cant, una veu acceptable i bona oïda, en va treure un conjunt harmònic que feia goig.

L’activitat del Joan en l’àmbit de la música no s’acaba en la interpretació i direcció, el seu punt de vista té un abast molt més gran. L’intèrpret lliura la música al públic a través dels instruments, el Joan no en té prou amb això, creu que el que cal, també, és fer que la música sigui present en les persones des dels inicis de la seva formació. Ell creu que la música és essencial per al desenvolupament d’una consciència social cívica. La música ajuda a la formació de la personalitat dels infants; ritmes i cadències, son bàsiques per a consolidar l’intel·lecte i fomentar la relació civilitzada entre persones. I a això ha dedicat bona part de la seva activitat professional com a músic. El director de l’Escolania mentre ell hi va ser, el P. Ireneu Segarra, era un gran pedagog i volia que la música fos apresa pels infants d’una manera agradable i natural; el mètode d’aprenentatge musical que es feia servir aleshores era memorístic i travat, i ell el volia intuïtiu i agradable. Així va néixer el mètode Ireneu Segarra, inspirat en altres mètodes vigents en altres llocs d’Europa. Els seus models eren: el creat per Carl Orff, a Alemanya i el de Zoltán Kodály a Hongria, els dos adaptats al seu context, a la seva música popular, a la seva llengua materna i al nivell de l’alumnat. Això és el que volia el P. Ireneu i en això va  engrescar al Joan, que ja era professor a l’Escolania, i a través seu a altres devots de la música com el també terrassenc Màrius Samarra, que en va finançar les beceroles. Amb aquest aval van viatjar a Hongria per a conèixer, in situ, l’entrellat del mètode Kodaly, i així es va consolidar el  nou mètode català, Mètode Ireneu Segarra. I es va crear l’Escola de Pedagogia Musical per a formació dels futurs mestres de música que en garantissin l’aplicació. El Joan en va ser promotor i animador des dels seus inicis. Entre les escoles pioneres hi ha l’escola La Roda i l’escola Isaac Peral de Terrassa.  

La seva activitat com a pedagog de la música la va iniciar uns pocs anys després de deixar l’Escolania, esdevenint professor allà mateix un grapat d’anys. Més endavant va entrar com a professor de música a l’Institut del Teatre, a Barcelona i a les delegacions del mateix Institut a Terrassa i Vic, fins que ho va deixar per integrar-se, també com a professor de música, a l’Escola de Mestres Sant Cugat que després seria l’Escola Universitària del Professorat d’EGB a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquí hi va  exercir durant trenta-cinc anys,  fins que es va jubilar i va continuar com a professor emèrit fins els 70 anys.

Va ser durant 20 anys professor del Curs d’organistes d’església que cada any té lloc a Montserrat.

En l’àmbit social el Joan ha estat promotor i executor de diverses iniciatives ciutadanes en què la música ha servit com a instrument de comunicació, en alguns casos centrada en la difusió a través de concerts, com el Retaule Artístic de Terrassa, i en d’altres en el seu vesant  pedagògic, com Pedagogia de l’Espectacle, programació de concerts adreçats a infants de primària. El vehicle d’aquestes iniciatives ha estat la Fundació Torre del Palau de què el Joan n’és un dels patrons fundadors.

Amb la intenció d’estimular als joves intèrprets, va ser promotor, amb el seu inseparable col·laborador Joaquim Cardellach, del Concurs de Música de Cambra Montserrat Alavedra. Organitzat per Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa i amb el patrocini inicial de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, ara del BBVA, aquest premi encara es convoca cada dos anys. Ell en va ser el director artístic en les primeres convocatòries (de 1992 a 2006).

Encara, abans d’acabar, haig de fer esment d’una altra de les iniciatives del Joan. L’any 1992 va ser el promotor, fundador i primer president de l’Associació Catalana de l’Orgue, creada per a vetllar per l’activitat dels organistes, ser-ne un punt de referència, i promoure-la en tots els àmbits possibles, així com per endegar i recolzar iniciatives arran de l’inventari,  conservació i manteniment dels instruments existents a Catalunya, alguns en estat deplorable. El cicle anual de concerts “Els Orgues de Catalunya”, on ell hi va fer diversos concerts, organitzat inicialment pel Departament de Cultura de la Generalitat, ha estat continuat, des de fa gairebé trenta anys, per aquesta Associació.

Tanta feina ha tingut alguns guardons, pocs pels mèrits que ha fet:

A Madrid guanya el premi de “Mejor concertista juvenil 1965” en la modalitat d´orgue.

L’any 1979 és nomenat Terrassenc de l’any.

L’any 2009, rep el Premi d’actuació cívica de la Fundació Carulla pel seu servei a la Cultura i Societat catalanes.

Músic de l’any 2019 per l’associació terrassenca Enfoc.

I l’any 2020 Ateneista d’Honor de l’Ateneu Terrassenc.

No és fàcil fer una glossa d’un ciutadà com en Joan Casals i Clotet. Per més coses que se’n diguin en queden un munt al tinter, i el raser de la mesura de l’escrit passa pel seu horror a ser honorat en aquesta mena d’homenatges. Això encara ho dificulta més. La feina que ha  fet, a nivell ciutadà i català, és immensa, tant com la seva discreció en propagar-la. Ha estat, i que per molts anys ho continuï sent, un ciutadà exemplar, allunyat dels altaveus que afebleixen la feina ben feta com la seva. Meticulós fins a l’extrem, curós en el tracte personal, però amb idees molt clares de què no defuig fàcilment. Persona amb profundes creences religioses que sempre ha mantingut; exemplar pedagog, home de família, espòs, pare i avi, lliurat a les amistats i patriota català de pedra picada que ha fet del conreu de la llengua un altre dels seus motius de vida. Sé que aquests elogis, tot i merèixer-los, no li faran cap gràcia.

Acabo agraint a l’Ateneu Terrassenc l’encàrrec de fer la glossa d’en Joan Casals i Clotet. M’ha donat l’oportunitat de passar una bona estona amb ell i la Maria Carme, amb un farcit de velles anècdotes que hem recordat i amb uns intermezzos musicals impagables. Entremig de la conversa, el Joan m’ha obsequiat amb alguns moments deliciosos al piano: com a obertura,  “La gota d’aigua” de Chopin; a mitja part, un cafè amenitzat amb el “Concert de Varsòvia” d’Addinsell i la “Sonata número 14” de Beethoven, i al final, una magnífica improvisació jazzística. M’havia oblidat de dir que, com a bon organista, el Joan és un excel·lent improvisador. 

Per al bon amic Joan Casals i Clotet

Ateneista d’Honor de l’any 2020

Jaume Puig Ustrell

Terrassa, 11 de juny de 2021

Celebrar i homenatjar a persones interessants es una de les facetes mes agradables de les meves funcions a l’Ateneu, però poder expressar el nostra agraïment públic a una persona a la que m’uneix un vincle tan especial es un privilegi extraordinari.

Pels qui no ho sapigueu, l’Assumpta, la nostra Assumpta és un referent personal i cultural a la meva vida i a la vida de l’Ateneu. La vaig conèixer a través de la Cèlia Ros i del Josep Corominas, persones que també m’han marcat de forma categòrica. De seguida vam connectar, però no va ser fins un temps després quan vaig tenir la oportunitat de fer-li d’ajudant per portar la secretaria de l’Ateneu quan es va crear el vincle entre nosaltres que, sense pretendre ser pitonis, sé que durarà per sempre mes.

I es que remar al costat d’una persona amb caràcter que sap on vol anar quan la nau passa per una tempesta, uneix definitivament. És una situació difícil i agradable al mateix temps, és la complicitat i empatia que neix de les ànimes forjant una amistat que assegura un recorregut sense fi.

I està en aquesta astúcia, intuïció i sensibilitat que té l’Assumpta el truc de poder construir les complicitats amb tots el components de l’equip de l’Ateneu, compactar habilitats i voluntats, i actuar com un motor Perkins de 6 cilindres d’aquests que funcionen sense fallar mai tant si el poses en un camió com en una barca de pesca.

I vam fer equip, un equip potent amb imaginació, ganes de treballar i molt d’afecte. Tant afecte, que el marc de l’Ateneu l’ultrapassàvem sovint per anar a fer un piscolabis, o una mossada (o un mos) com diuen els de Cervera, un concert, una exposició, un obre de teatre, una excursió, una fira de l’oli o la Fira Modernista esplèndidament arreglada amb fantasia exquisida.

I de la seva ma vaig anar coneixent gent fascinant que passava per l’Ateneu. Escriptors, erudits, intel·lectuals, mestres en diferents disciplines del mon de les arts i el coneixement. Savis de debò, no savis de Vila-trista com diria en Rusiñol.

I així va anar donant sempre suport al nostre Conducator (per agosarades que fossin les seves propostes), aportant la logística, els recursos i hores, moltes hores. Sabeu el què es un a persona sempre disponible? Doncs aquesta és l’Assumpta.

Es aquesta la estela que va deixant per on trepitja. Des d’una infància amb la salut delicada ha mostrat un «crescendo» que ha passat per Correus i Telegrafos – del codi napoleònic al sistema del Bill Gates – fins a l’Ateneu buscant les arrels, organitzant i deixant tota la potència del seu talent.

Amb el mateix humor i amor que ella ha regalimat per l’Ateneu, com un canti que repixa, tinc l’honor en nom de tota la Junta de l’Ateneu Terrassenc de reconèixer el gran mèrit de l’Assumpta Roset i concedit-li el títol de SÒCIA D’HONOR en agraïment al seva generosa contribució.