Conversa amb Joan Tamayo Sala
Resum elaborat per Ferran Peña, de la xerrada d´aquest mati amb en Joan Tamayo Sala.
Reportatge fotogràfic a càrrec de Maria Rosa Raspall Mira les imatges
“La poesia és un instrument íntim de la persona, que pot ser molt útil en els temps que vivim per conscienciar i fer néixer en la gent, la necessitat d’una revolta cultural, social, econòmica i política, cap a una nova societat on només governin els valors humans i la dignitat humana.”
Aquestes paraules son del primer llibre de Joan Tamayo, “Dolç esguard que crema”, un recull de poemes sobre els records de la seva infantesa, als anys 60 a Terrassa.
Joan Tamayo Sala, és un activista social de la nostra ciutat pels Drets Humans, membre de la Junta de l´Institut dels Drets Humans de Catalunya i de la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d´Advocats de Terrassa.
Nascut a Terrassa el 1956, fill del Julio i la Pepita, de pare andalús i mare catalana.
L´altre dia, fent un tallat em va dir: “sóc xarnego amb molta honra “.
Les seves conviccions vénen del seu pare, “un soldat que va lluitar i que creía en els valors que representava la República “.
La seva etapa laboral més llarga va ser a la banca, durant dinou anys. Allà va ser delegat sindical de CCOO, durant les vagues més importants viscudes al país els anys 70 i 80.
De forma progressiva va anar prenent consciència que ve de classe treballadora.
La banca no li omplia, i no s’hi trobava bé, per lo que va acabar estudiant Dret.
Va entrar al PSUC el 1979, i va passar per la política com a regidor a l’Ajuntament.
Quan va acabar la carrera d’advocat tenia molt clar que volia fer un projecte que vetllés pels drets dels col·lectius més vulnerables.
Des de fa uns anys, esta dedicat a la feina amb el gabinet d’Espai Humana.
El seu projecte personal sempre ha anat en paral·lel amb la militància social.
Sempre ha prioritzat la lluita per sobre del projecte professional.
Pensa que cal aprofundir en els drets, que són els que donen dignitat.
Sense dignitat no hi ha lluita ni transformació.
Un plaer.
Ferran Peña
