Recosit d’ànima

Ahir vam presentar “Recosit d’ànima” i “hi ha llibres que no es llegeixen, sinó que acompanyen, i aquest s’ha d’assaborir a poc a poc, perquè està fet de veritat, que és delicada”. D’aquesta manera, ha introduït Lluïsa Quevedo la tercera obra del Jaume Pujol, “Recosit d’ànima” (Círculo Rojo), una cura que lluminosa prové “de l’acceptació de la pròpia vulnerabilitat”.

Quevedo ha defensat diversos motius per endinsar-s’hi: la bellesa del llenguatge, que es tradueix en una veu “neta i directa, sense artificis, una poesia per ser entesa que només requereix un cor obert”; la senzillesa “com a màxima sofisticació” o l’honestedat per afrontar “el caos de la pèrdua”.

També ha esmentat la reivindicació de l’esperança, en el sentit que la primavera “és possible si estem disposats a florir de nou”; la funció terapèutica, la celebració de l’amor en totes les seves formes, l’estètica del títol i la portada i, finalment, el fet que es configuri com un mirall d’autoconeixement i, alhora, ensenyi a recosir sense oblidar, és a dir, a aprendre a viure amb les cicatrius.

Així, “Recosit d’ànima” es basa en la tècnica japonesa del Kintsugi, consistent en reparar peces de ceràmiques trencades amb un fil d’or. La idea de sargir presideix un llibre dividit en tres parts -fragments, encaix i restauració- atenent un criteri d’itinerari i no d’ordre cronològic.

Pujol, catedràtic de física, ha explicat que els versos van ser escrits entre la publicació del seu debut poètic i el 2024, com a reflex de les sensacions viscudes arran d’un procés de dol, que el van dur a “descobrir el fascinant món de la poesia, sense la qual ja no em sé veure: ha estat la meva autèntica salvació”.

Text i imatges: Associació de Poetes de Terrassa