Les rimes cinematogràfiques: o quan l’editor és també poeta
Jordi Hernàndez s’ha encarregat d’aprofundir en les connexions entre poesia i cinema a l’Ateneu Terrassenc en la penúltima sessió de l’any de l’entitat, una continuació de la xerrada que havia fet el 2023 al mateix espai.
El director de projectes audiovisuals de l’Ajuntament de Terrassa i professor de la UB ha començat recordant que, a priori, podria semblar que els dos gèneres són com l’aigua i l’oli, però en realitat hi ha una analogia clara quant a funcionament. “L’editor, que barreja i munta, és el poeta”.
Hernàndez ha explicat que, d’entrada, el setè art desenvolupava la fotografia, és a dir, enganxant les tires de fotos per unir plànols, “ajuntant imatges com els poetes”.
Quant a directors, va esmentar el soviètic Tarkovsky, exemple d’un cinema concebut poèticament, amb plànols “que s’allarguen i obliguen a entrar-hi, igual que passa en una lectura”, confiant en la implicació del públic.
A més, la música no s’hi insereix com a mera banda sonora, sinó que marca el ritme del discurs i, al mateix temps, exigeix atenció a l’espectador i l’interpel·la en sentit emotiu. Així, Tarkovsky, fugint dels artificis simbòlics, creu que la poesia és “una actitud cap a la realitat, i el cinema sorgeix de l’observació immediata de la vida”.
Segons Hernàndez, la imatge, en si, ja es pot interpretar com un exercici poètic, i el cinema utilitza recursos pròpiament literaris, per exemple la metàfora i la metonímia.
Entre les pel·lícules amb fort component poètic, ha destacat Psicosis’ de Hitchcock, amb “la rima visual potent” del mític apunyalament a la dutxa; l’escena de les escales d’ ‘El cuirassat Potemkin’, o ‘The house is black’ de la poeta i cineasta iraniana Forough Farrokzhad, amb una “visió bonica” sobre una colònia de persones amb lepra, que “ens fa replantejar el concepte de bellesa, un element comú en la poesia i el cinema”.
Per acabar, “la poesia visual” del llargmetratge ‘El silenci abans de Bach’, de Pere Portabella, en què un grup de músics toca dins d’un vagó de metro, exhibint una sonoritat i una rima “de vessant poètic més enllà del cinema convencional.
Text i imatges: Associació de Poetes Terrassencs
