En fi, és la guerra….

No vaig poder conèixer l’avi Pere en vida, l’he conegut desprès. L’àvia Júlia em va entregar un tresor en una capsa de sabates esgrogueïda pel pas dels anys: les cartes que s’havien escrit durant la guerra. Primer des del front i més tard des dels camps de concentració, “són cartes personals, ens estimàvem molt… Aquells anys van ser terribles”, em va dir. A mesura que les vaig anar llegint, descobria que els sentiments del meu avi Pere eren d’una tristesa i un neguit que jo mai hauria entès sense llegir aquells vells papers. Les cartes, grogues d’anys, han aconseguit emocionar-me. He sentit l’angoixa i la por, la ràbia i el coratge, la desesperança i l’esperança, el fred i la calor o la pluja i el vent, com ho va sentir qui les escrivia. En bona part de la novel·la, he deixat que les cartes parlin  per si soles, i que el lector revisqui la tràgica vida del front i de la rereguarda.