Cicle de conferències: “Sindicalisme i moviment obrer”

Cicle de conferències

Sindicalisme i moviment obrer

En el marc del centenari de la mort de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” (1923-2023) us proposem un cicle de tres conferències a càrrec dels historiadors terrassencs Just Casas i Josep Puy.

---

La Confederació Regional del Treball de Catalunya (Barcelona 1910) nogensmenys era l’hereva directa de la Confederació Regional de Societats de Resistència – Solidaridad Obrera (Barcelona 1907). En recordatori d’aquest fet, Solidaridad Obrera esdevingué l’òrgan d’expressió de la nova entitat, esdevenint molt ràpidament el que l’historiador Ferran Aisa Pàmpols titulà en una de les seves obres: “CNT. La força obrera de Catalunya”, fins i tot, durant gairebé la primera dècada de la postguerra que seguí a la Guerra Civil. Aquesta força obrera de Catalunya fou l’origen i el pal de paller, també a Barcelona el 1911, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sindicat de masses, no pogué esquivar mai les seves pròpies contradiccions i corrents internes sovint enfrontades. Tampoc els seus errors, certament. Però també foren més que evidents els seus grans guanys: des de la “Jornada de les vuit hores” fins al gran impuls en aspectes tan importants com la conscienciació de classe o la seva gran empenta cultural entre les classes treballadores de Catalunya. En definitiva esdevingué, i forma part, del gran patrimoni històric del nostre país [+]

---

El moviment sindical dels anys vint és un element fonamental per entendre i explicar els canvis que la ciutat havia patit en la segona dècada del segle, i sobretot, després de la crisi de 1917. Els efectes i conseqüències de la postguerra foren d’una gran magnitud. El Sindicat Únic i el Sindicat Obrer Catòlic ─Sindicat Lliure─ omplien l’escenari d’una representació molt conflictiva i violenta. El locaut, el Sometent i el suport a la repressió institucionalitzada foren alguns dels recursos emprats per la patronal davant una tensió sense precedents. El pistolerisme també arribà a la ciutat. Molta violència i nul·la conciliació. Les morts per atemptat del sindicalista Serafí Sala i de l’empresari Joan Abelló en són dos exemples prou notoris [+]

---

Salvador Seguí Rubinat “El Noi del Sucre” (Lleida 1887 – Barcelona 1923). Fou un dels grans màrtirs de la classe obrera catalana víctima del terrorisme d’Estat exercit a Barcelona pel general Martínez Anido i la seva mà dreta el general Miguel Arlegui. Existeixen diverses explicacions sobre el seu malnom. La més versemblant fa referència a la seva etapa com a cambrer i als terrossos de sucre que duia a la seva jaqueta quan servia cafè, abans d’esdevenir el seu autèntic ofici: pintor de parets. Ideològicament anarquista ─havia format part d’algun grup d’afinitat d’aquesta ideologia com l’anomenat “Els Fills de Puta”─ reorientà i donà cos estructural, estratègic i tàctic al denominat anarcosindicalisme, fusió entre l’anarquisme i la pràctica organitzativa sindical. Amic de moltes de les principals figures republicanes de l’època, entre elles del futur president de la Generalitat Lluís Companys, fou un gran impulsor de la preparació cultural, tècnica i intel·lectual de la classe obrera. Havia estat elegit el 1918 secretari general de la Confederació Regional de Catalunya. Empresonat diverses vegades, fou un dels cervells de la Vaga de la Canadenca el 1919 que finalitzà entre altres aspectes, amb la conquesta dels “Tres vuit”: vuit hores de treball, vuit de lleure i vuit de descans”. No se li perdonà mai ni per part de l’Estat ni de la patronal catalana. Si volguéssim definir-lo d’alguna manera, la de “pragmàtic” en seria una de molt encertada [+]