Crònica de la metamorfosi d’un entorn
Resum de la ruta cultural a Barcelona d´aquest mati :
Crònica de la metamorfosi d’un entorn
Creada i dirigida per Ferran Peña
Fotografia : Llorenç Pomar [+ veure]
Façana del Palau de la Virreina .
Introducció :
Què entenc per metamorfosi ….?
Una transformació que experimenten determinats animals en el seu desenvolupament biològic i que afecta no només a la seva forma sinó també a les seves funcions i la seva manera de vida ; és típica dels poliquets , equinoderms , insectes , crustacis , amfibis i perqué no , també a les persones , els pobles a l´entorn , a mi mateix.
Us convido a fer un viatge en un entorn que ha patit diversos casos de metamorfosi.
Passarem pel “Bar Papitu “per donar el bon dia.
A la Plaça de la Gardunya, coneixerem de manera molt curiosa els diferents tipus de persones que hi conviuen cada dia i un tipus molt especial de “ sense-sostre “.
Convents i edificis que han patit la metamorfosi de l’entorn.
L´entorn canviant del Terenci Moix .
Descobrirem un entorn secret i amagat , molt potent culturalment (porteu les maquines de retratar).
L´entorn del bressol de la Rumba Catalana : l´Orelles , La Mami , La tia Pepi , Ramunet ….
L´entorn del Manuel Vázquez Montalbán .
Sabeu qui eren els Carmelites?
I moltes coses mes que anirem trobant pel camí.
Entrem al Palau de la Virreina, el seu interior ens condueix cap a la Plaça de Can Galdric.
1 – Bar Papitu – Plaça de Can Galdric – Xerrant pel camí.
Situat a la plaça de Sant Galdric , el Bar Papitu és una dosi de senzillesa i camp , ja que en ell es troben els pagesos que van al Mercat de la Boqueria .
Aqui es reuneixen per a l´aperitiu de cerveses i sol , a l´abric de la gentada de pas cap al mercat i els i donem el bon dia .
Continuem caminant per el Passatge de la Virreina fins arribar al carrer de Jerusalem i aqui ens parem a la Plaça de la Gardunya.
2 – Plaça de la Gardunya
“Aquesta plaça és un punt d’inflexió”
Amb aquesta nova plaça de la Gardunya es va recuperar un espai per a ús ciutadà. Alhora, el Mercat de la Boqueria va estrenar una porxada posterior renovada , posant la primera pedra del nou edifici de l’Escola Massana ( maig 2015 ).
La Gardunya, darrere la Boqueria, s’ha convertit en un espai ple de vida amb una barreja d’usos única.
En aquesta plaça es troben els turistes, els sense sostre, els refugiats, els futurs artistes i els obrers de la construcció, entre molts d’altres. Parlar de convivència seria preciós però també seria exagerar: en aquesta plaça de la Gardunya, darrere de la Boqueria, el que hi ha, en realitat, és un fràgil equilibri.
Per a alguns, aquesta potent barreja -que no es pot trobar en cap altre racó de la ciutat-és el millor senyal que la plaça compleix la seva funció d’espai públic, però per a uns altres és massa. “A vegades hi ha un paio orinant en una cantonada i a un metre et trobes un grup de turistes dinant” ( jo hi era a la vora ).
La millor hora per veure aquesta amalgama és les dues de la tarda d’un dia feiner. Els estudiants s’asseuen a terra en petites rotllanes mentre es mengen un entrepà o els macarrons de la carmanyola. Molt a prop seu hi ha uns bancs de pedra que semblen reservats perquè els turistes degustin els burritos o els gots de fruita que han pogut comprar a la Boqueria.
Distribuïts per tota la plaça, però sobretot a prop dels turistes, hi ha diferents sense sostre.
**“Jo no demano, perquè em fa molta cosa que em rebutgin, però em poso aquí a terra i els turistes em donen coses, sobretot molta fruita”, em va explicar l’Abel, que reconeix que a més de plàtans i préssecs també té devoció pel “suc de raïm “.
Els turistes, com sol passar, també atrauen alguns carteristes, i aquests, al seu torn, els policies de paisà.
Tots ells, juntament amb els patinadors, els refugiats i els veïns, integren la plaça de la Gardunya.
Anem caminant direcció nord fins fins a trobar el carrer del Carme.
Ens dirigim direcció oest i després de passar dos travesses ens trobem amb el carrer dels Àngels.
3 – Convent dels Àngels
Carrer dels Àngels 3 – 7
Des de 1473 està documentada una capella, situada extramurs, dedicada a la Nostra Senyora dels Àngels.
L’any 1485 en van començar a tenir cura unes monges dominiques procedents de Caldes de Montbui però la inseguretat del lloc va moure al Consell de Cent a traslladar-ne el culta a l’interior de les muralles. El nou convent va ser construït entre els anys 1562 i 1566. Després de la desamortització (1835) es va transformar en Casa de Correcció Municipal i posteriorment en parròquia de Sant Antoni Abat.
De l’edifici original es conserven tres grans sales amb voltes, alguna d’elles amb mènsules decorades.
A l’interior de la capella del Peu de la Creu hi ha un dels pòrtics del renaixement més importants de la ciutat.
Aquesta església, projectada pel mestre Bartomeu Roig, és de traçat gòtic, d’una sola nau de cinc trams amb capelles laterals entre contraforts, absis poligonal i una façana senzilla amb un portal del renaixement. La resta del convent és de línies molt sòbries, sobretot la façana extensa en la qual hi ha poques obertures i només està ornamentada en una porta del segle XVI amb un escut i un relleu que representa un Àngel de la Guarda. Com a interès conserva un dels pòrtics del renaixement més importants de la ciutat
L’església del covent del Àngels és un dels molts exemples de pervivència del gòtic , per bé que força modificat el segle XVI, estil que sovint es combina amb elements de caràcter plenament renaixentistes, com ara la portada d’accés, a “la romana”, amb frontó triangular.
Fins no fa gaire una part del convent havia estat destinada a magatzem de ferros. Ara, però, les dependències són ocupades pel Foment de les Arts Decoratives (FAD) i l’església és una sala d’exposicions del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).
** Us ensenyo tres fotos de l´entorn , tres exemples de metamorfosi .
4 – Macba
Plaça dels Àngels
El Museu d’Art Contemporani de Barcelona, conegut també per les seves sigles MACBA, està dedicat a l’exposició d’art i a les pràctiques culturals contemporànies. Es troba situat aquí al barri del Raval, molt a prop de Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Està declarat museu d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.
L’edifici principal de l’MACBA, amb 14.300 m² útils, és obra de l’arquitecte nord-americà Richard Meier. Projectat el 1990, la seva construcció es va iniciar en 1991 i es va perllongar fins a 1995. El cap de projecte va ser Renny Logan.
El objectiu de l’edifici era unir l’art contemporani exposat a l’interior amb les formes històriques dels edificis que l’envolten.
La utilització del color blanc, complementada per l’ús de claraboies de vidre i de materials reflectants, fa que l’edifici disposi d’una especial lluminositat.
En aquest projecte es pot observar la combinació d’espais rectes amb línies corbes, on la llum exterior juga un paper molt important.
– (Una altra mostra potser de metamorfosi de l’entorn).
Sortim de la plaça pel carrer de Ferlandina fins arribar al carrer de Joaquim Costa.
5 – La Granja de Gavà i Terenci Moix
Carrer Joaquim Costa 37
La Granja de Gavà, un dels racons més emblemàtics de Raval de tota la vida, estarà sempre lligada a Terenci Moix. L’escriptor diu en la seva biografia que el 1942 va néixer a l’edifici de el local, situat aquí al número 37 del bulliciós carrer de Joaquím Costa. La Granja de Gavà era una granja de tota la vida, que va sobreviure funcionant com a bar i cafè, fins que va ser traspassada i revifada in extremis.
Ara La Granja de Gavà es diu Beirut 37, i la seva clientela és jove, internacional i una mica bohèmia. Ha mantingut l’esquelet de la Granja de Gavà, i ha afegit ornaments marca de la casa, com nines desmembrades o Jesucrist crucificat. Els nostàlgics ja poden respirar tranquils. La mítica figura de la “Gorda “, un dels elements característics de la Granja de Gavà, està on sempre, presidint la barra d’el local. Li han canviat el color de l’vestit, d’acord, i l’han salvat d’un atac de colesterol (ja no mostra la porció de pizza que abans tenia a la mà) però segueix sent la mítica “ gorda “. Cal agrair que no l’hagin substituïda per un ninot de Darth Vader.
La sala interior, envoltada de paret amb pedra a la vista i amb més penombra que una cova prehistòrica, té tauletes, disposades de forma anàrquica en la foscor. Arriben les begudes. El Moscow Mule és passable. El Bloody Mary, d’escamot. Són còctels ajustats a uns preus bastant raonables. Si sou de paladar fi, millor que demaneu una de mitjana ben freda o un gintònic i demà serà un altre dia. El Beirut 37 és la prova que els temps canvien, malgrat les nostres reticències. El Vell Raval està donant pas a el Nou Ordre. Els bars de barri són ara bars posthipsters: una barreja impossible de tradició, concessions guiris, estil canalla, esperit internacional, cocteleria autodidacta i reciclatge en estat pur. Em pregunto què pensarà en Terenci de tot això.
6 – Casa Almirall
Carrer Joaquim Costa 33
Fundat l’any 1860 és un dels establiments més antics i millor conservats de Barcelona. La decoració centenària evoca l’ambient tranquil i bohemi del segle XIX. L’atmosfera modernista, pròpia de l’època, combina la fusta i el marbre amb un resultat harmònic i suggerent.
Des de la seva fundació Casa Almirall ha constituït un punt de trobada i reunió per a diverses generacions de barcelonins.
La supervivència dels locals històrics no és, de cap manera, fàcil. L’especulació immobiliària sumada a la manca de sensibilitat d’alguns estaments i particulars constitueix un dels enemics més letals per a la conservació de el patrimoni comú.
Davant d’aquesta situació molts barcelonins exigeixen més atenció i cura per part de l’administració amb la creació de lleis i actuacions eficaces.
En ocasió de l’150 aniversari de Casa Almirall va decidir recuperar l’hàbit de servir “la oliveta”, vermut tradicional que es pot consumir en qualsevol moment de el dia.
L’absenta és una beguda que es va popularitzar a la fi de la s. XIX principalment a França. Posteriorment el seu consum es va convertir en motiu de polèmica pels seus efectes el que va comportar a la seva prohibició en alguns països.
Tot això ha contribuït a embolicar a l’absenta d’una aura de misteri i clandestinitat una mica injustificada. En tot casa es tracta d’un licor que ha de ser consumit amb moderació com tots els d’alta graduació.
Ens dirigim aquest cop direcció sud fins arribar al carrer del Malnom.
7 – El carrer del Malnom – Xerrant pel cami .
Al barri del Raval trobem un carrer que porta un nom curiós, és el carrer del Malnom. La seva aparició al nomenclàtor barceloní coincideix amb una sèrie de canvis que es produeixen en determinats noms de carrers de la ciutat que no devien agradar a una societat bastant més puritana que l’actual. Res en els noms dels carrers de la ciutat devia desentonar i presentar-se com quelcom desagradable i això ho van patir alguns carrers. Així van canviar de nom carrers com el del Cementiri, el de la Claveguera o la Baixada de la Pressó, i, es clar, el carrer que ara ens ocupa.
Segons sembla, el carrer del Malnom se’n deia abans d’en Tifella, nom familiar que per l’associació que té amb la paraula “tifa” va portar a buscar a correcuita un de nou i més benigne. No es volia que el carrer portés un nom que no feia gaire bona olor i per això es va quedar com a malnom.
Ens trobem de nou amb el carrer del Carme i ens dirigim cap a la Plaça del Pedró.
8 – Antic Hostal del Carme
Plaça del Pedró nº 9
Aquest edifici és un dels més importants de Raval.
Destaca la balconada del primer pis, amb un dintell de pedra que té, en relleu, la data de 1701 i, a banda i banda, caparrons esculpids procedents segurament d’una finestra del XVI. Sobre el dintell , una llosa de pedra té gravat el referit escut, en el qual podem identificar una ferradura i una enclusa envoltades de fullatge.
El que pressuposo que aqui (i aquest era un dels camins de sortida de Barcelona), hi hauria una ferreria.
Cal esmentar també l’edifici del núm. 16, d’estètica noucentista.
9 – Plaça del Pedró
El nom de la plaça prové de la fita o pedró que assenyalava la confluència dels camins que, venint de Montjuïc i del Llobregat, duien a la ciutat, l’un cap a la Portaferrissa (carrer del Carme) i l’altre cap a la porta de la Boqueria (carrer Hospital).
Ara és un conjunt heterogeni d’edificis de diferent època, la major part del segle XIX.
Al maig de 2012 van finalitzar les obres de la plaça de l’Pedró.
En les excavacions de les mateixes, es van trobar esquelets humans dels ss. V-VII i part dels murs d’un monestir de l’edat mitjana del Convent de les Gerònimes.
Us ensenyo un pla de la seva situació respecte a la plaça.
Font de Santa Eulalia :
La font de Santa Eulàlia és un monument escultòric que està considerat com el monument més antic de la ciutat.
Va ser obra de Benet Parés i Josep Darder. No obstant això, pocs anys després la imatge de la santa va ser substituïda per una altra de Llàtzer Tramulles i Lluís Bonifaç, que va ser destruïda el 1936. L’actual, de 1951, és obra de Frederic Marès.
10 -Esquelets humans en les obres de la plaça de l’Pedró (2011).
Les obres de remodelació de la plaça de l’Pedró, van posar fa nou anys al descobert les restes òssies de tres esquelets humans col-locats en posició decúbit supí (horitzontal i cap per amunt). Les primeres estimacions apuntaven que serien tombes funeràries de finals de el període romà. Finalment el consistori barceloní va confirmar mitjançant un comunicat que es tractaria de restes tardo-antics (s.V-VII d.C) i que podrien formar part d’una necropolis més gran.
El comunicat jutjava “dins de la normalitat” les restes trobades i els relacionava amb l’existència d’una via romana d’accés a la ciutat al llarg de l’actual carrer de l’Hospital, ja que “es coneix que en els costats de les vies romanes es feien aquest tipus d’enterraments “. De fet, segons assegura el text, durant les obres de reforma de el Centre de Serveis Socials situat a la mateixa plaça, que es van dur a terme fa aproximadament tres anys, es van trobar fins a 80 enterraments de l´època romana.
Segons la meva opinió: la hipòtesi romana tindria fonament per a la ubicació de l’esquelet: ” Els actuals carrers Sant Antoni Abat, Hospital, Boqueria i Call (els tres estan en línia a partir d’aquí on ens trobem en direcció est) eren la via principal de entrada a la Barcino romana i se sap que els romans enterraven els seus difunts fora del nucli habitat, preferentment en els accessos i en fila al llarg de el camí “.
11 – L’església de Sant Llàtzer
Plaça del Pedró i carrer de Sant Llàtzer .
L ‘església de Sant Llàtzer és una capella romànica que havia format part d’un hospital situat en aquest lloc entre els segles XII i XV, dedicat a atendre els leprosos.
L’església va ser construïda cap a finals del segle XII i segons alguns documents posteriors podria ser de l’època del bisbe Guillem de Torroja (1144-1171) – ho he comprovat personalment.
És d’una sola nau amb capçalera semicircular com podem veure.
La volta de canó que es veu actualment no és l’original, que fou substituïda a principis del segle XVIII pel mal estat en què es trobava, i a la mateixa època s’hi afegí una capella quadrada al costat sud (donant al carrer de l’Hospital). El 1913 fou dessacralitzada i se li donà un ús civil que la malmet força fins que fou recuperada per l’ajuntament i pels volts de 1954, s´hi va fer una primera restauració,que es va completar amb diverses intervencions arqueològiques i una restauració més completa a finals del segle XX.
La façana principal s’orienta a ponent, cap a la plaça del Pedró, i té una porta acabada en arc de mig punt, que durant el segle XX s’havia convertit en rectangular. Sobre la porta hi ha una fornícula buida, que prové d’una reforma impulsada el 1792.
Al damunt hi ha un campanar de paret amb dos arcades.
L’absis es pot veure actualment des del carrer de Sant Llàtzer, però havia estat durant molts anys ocult dins del pati d´aquesta illa de cases.
El trobem sepultat d’edificis entrant per un pati.
Un altre exemple de metamorfosi.
Ens en anem al carrer de la Cera que el tenim aquí mateix.
12 – Carrer de la Cera .
El bressol de la rumba catalana .
El caràcter festiu que va caracteritzar al Carrer de la Cera és cosa del passat.
Parlem de caràcter festiu perquè és aquí on se situa el naixement de la rumba.
La rumba, com tot estil musical, és impura i bastarda. Hi haurà qui trobi en el seu arbre genealògic matisos salsers; qui només la vegi com una variació de el flamenc; o qui cregui que és el rock and roll català. I, no en va, ningú s’haurà equivocat.
Jo la definiria d’aquesta manera: “la rumba són” frasejos caribenys passats pel filtre d’una catalanitat gitana sempre disposada a interpretar la realitat a través d’un concepte festiu de l’existència “.
*** La catalanitat gitana. Les bondats de la convivència i de l’mestissatge històric al Raval. Les bondats del Harlem Català (així és com algú ha definit -a col-lació del tema i en una ostentació de romanticisme i optimisme- a aquest barri). Un mestissatge i una convivència que ha estat històric i que és tan propi de barri com la seva mera existència.
El mural:
“És un reconeixement a la comunitat gitana i una reivindicació que aquesta genera tradicions culturals de molta qualitat”.
Dues parets mitgeres -una a l’entrada del carrer i una altra a la sortida, una al número 6 (que és la que veiem ara) i una altra al 57 tocant a la Ronda de Sant Pau (us ensenyo una fotografia) recullen a una trentena de rumberos que van ser representats per l’artista Luis Zafrilla.
Podrien haver nascut en qualsevol altre carrer de Raval, sí, però van néixer a la Cera. Aquí va ser on Peret, l’Orelles, La Mami, La Tia Pepi, Ramunet, el Pescaílla o El Polla esquinçar les seves guitarres, van donar palmells o entonar els seus primers cants. Aquí va ser on van ressuscitar per a estar de festa o on es van fer amics per sempre o on es van adonar del que evident: que Barcelona té poder.
Aqui mateix girant a mà dreta tenim el carrer de la Botella.
13 – Carrer de la Botella nº 11
Manuel Vázquez Montalbán y el Raval .
Passejar avui pel carrer que va veure néixer a Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) -el Carrer d’en Botella nº 11, molt a prop de la Plaça de l’Pedró, aquí al cèntric barri del Raval- ens dóna poques pistes del que l’escriptor va poder presenciar en la seva infància.
A excepció, és clar, d’un cartell d’un Restaurant de Noces i Batejos i dels balcons dels que penja o penjava entre estretors la bugada dels veïns (fa uns anys).
El Raval no és el que era i, probablement, mai va arribar a ser el que idealment es va voler que fos.
En moltes de les novel-les de la sèrie Carvalho, el detectiu o algun altre personatge fugen de Barcelona. Abandonen l’escena de l’crim, com en “La rosa d’Alexandria (1984)”, o escapen de la rutina de la ciutat, com fa Carvalho a “Quinteto de Buenos Aires (1997)”. Un despatx amb vistes privilegiades a la Rambla o la possibilitat de contemplar Barcelona des de l’altura de Vallvidrera no sembla suficient com per mitigar la pulsió de fugir de l’aglomeració d’un Raval superpoblat. Antany, per treballadors procedents de molt diversos punts de la geografia espanyola. Avui, per una multitud d’individus de diferents nacionalitats que regenten botigues d’alimentació, restaurants o bars-majoritàriament kebab-i negocis d’aparells electrònics, telefonia i locutoris.
El Manuel Vázquez Montalbán deia :
“Recuerdo la Barcelona sucia, mellada por los resultados de la guerra. Recuerdo también la Barcelona que iniciaba la etapa colosalista, que intentaba convertirse en la gran metrópoli, de lo que se ha dado en llamar la ciudad de ferias y congresos. Recuerdo la evolución de la ciudad, pero mis experiencias iniciales están vinculadas a una Barcelona de barrio, en la que aún era posible una vida y un espíritu de barrio, en la que había héroes de barrio, centros de reunión y lugares perfectamente característicos “ .
Més tard tornarem a parlar de Montalbán.
Caminem buscant el carrer de Sant Antoni Abat.
14 – Església de la Mare de Déu del Carme – part A
C/ Bisbe Laguarda 1B-1C – Sant Antoni Abat
Antigament, al lloc on ara hi ha l’església de la Mare de Déu del Carme hi havia el convent de les Jerònimes, del s. XV ( us ensenyo un plano molt antic ). L’edifici, que albergava la parròquia del barri des de 1835, va ser greument danyat durant la Setmana Tràgica i finalment s’enderrocà al 1909. Aquest fet va incentivar que al 1911 es comencessin les obres del nou edifici projectat per l’arquitecte Josep Maria Pericas. Les obres es van allargar fins a 1913 en la primera part del projecte, després es van anar afegint diferents cossos com el campanar, que data de 1923 al 1924, o l’escola i la resta de dependències que quedaran unificades al projecte gracies a l’ús de la rajola vista a la part exterior. Al 1935 s’acabà el complex amb el centre parroquial i el teatre, actualment el teatre del Raval.
L’arquitectura de l’edificació agafa trets plenament modernistes amb regust gaudinià i tendències dels moviments modernistes europeus ,..crec jo ,
Els vitralls són una obra monumental projectada per Darius Vila i executats per Xavier Bonet.
15 – Església de la Mare de Déu del Carme – part B
L’entrada esta custodiada per dos angels, un a cada costat.
A la part superior veiem l’escut carmelita, suportat per altres dos angels també que estan agenollats.
L’escut carmelita és un emblema veritablement bell per la seva senzillesa i per la seva antiguitat i sagrat significat.
Esta compost d´un fons blanc a la part superior i marró la inferior, representa el vestit que la Mare de Déu va portar en vida i l’hàbit dels carmelites.
Així mateix la part inferior marró indica la Muntanya del Carmelo on va viure la Mare de Déu durant la seva vida mortal. En altres escuts surt la Creu que va ser agregada per Sant Joan de la Creu en l’època de la reforma, representant a Nostre Senyor Jesucrist.
Al centre de color marró (a la Muntanya del Carmelo), es troba una estrella platejada, que representa la Mare de Déu.
El fons blanc de la part superior significa que el profeta Elias va veure a la Mare de Déu en un nuvolet blanc, en el mateix fons es posen dues estrelles, daurades les quals representen a dos grans profetes Elies i Elisi.
Altres símbols afegits a l’escut carmelita ….
De la corona que es troba a la part superior de l’Escut surt un braç que subjecta una espasa, se li atribueix al Sant Patriarca Elías, acaba en un punta en flama de foc que amb aquesta va donar mort als falsos profetes de Baal al Torrent de Gison, per l’honra de nostre Senyor Déu Pare. El braç i l’espasa mostren també, segons els carmelites, la passió ardent d’Elías pel Absolut de Déu, la “paraula cremava com torxa”. Per als Carmelites “Elies és el profeta solitari que conrea la set de l’únic Déu i viu la seva presència”, com ell, ells porten “l’espasa de l’Esperit, que és la paraula de Déu” (Regla carmelita n. 19).
A la tornada de l’espasa hi ha una inscripció en llatí que diu: ZELO ZELATUS SUM PRO DOMINO DEO EXERCITUUM : m´abraço i em consumeixo de zel pel Senyor Déu dels exèrcits.
** Us ensenyo dues fotografies una mica diferents de l’escut carmelità.
Pujem per el carrer Bisbe Laguarda buscant la Plaça del Dubte.
16 – Calle de la duda – Plaça del dubte ( parte A )
Plaça del Dubte
Una disputa no resolta sobre aigües i terres va donar nom a l’actual plaça de l’Dubte, sorgida d’un desaparegut carreró que servia de sortida a un antic ‘meublé’
Aquí al principi del carrer Riera Alta, només entrar des de la ronda Sant Antoni, s’obre aquest petit espai públic on, pel seu nom, li hauria encantat residir a el filòsof René Descartes, el que va dir allò de “dubto, per tant existeixo “.
I és que la placeta es diu precisament del Dubte, tal com resa la placa de l’nomenclàtor.
El curiós és que just a sota sobreviu una altra placa més antiga amb la inscripció de carrer del Dubte. El que aparentment és una contradicció deixa de ser-ho quan es furga una mica en la història de l’indret.
Un enderroc decisiu :
Parafrasejant de nou, aquesta vegada recorrent a una cita bíblica, primer va ser el carrer. El carrer del Dubte diuen que era la més curta de la ciutat, de tot just 12 metres, competint directament amb la de la Anisadeta, al costat de Santa Maria de la Mar.
Era un petit carreró que separava dos edificis, el que encara fa cantonada a la plaça amb els carrers Príncep de Viana i Cendra, i un altre ja desaparegut. L’enderroc d’aquest últim, el 1995, és el que va donar origen a l’actual plaça.
El carrer del Dubte no tenia res d’especial excepte una font amb dues canelles. I és aquest doble sortidor el que va donar origen a tan original i cartesià nom. Sembla ser que es remunta a una antiga disputa entre tres camperols. Cadascun afirmava que l’aigua de la font procedia de les seves terres. Com que aquest extrem no es va poder saber amb seguretat, va quedar en el dubte, de manera que primer la font i més tard carrer van ser batejades així.
El carrer i la font van desaparèixer amb l’enderrocament de la finca que ocupava l’actual plaça tot i que s’ha conservat l’actual plaça.
16 – Sobre la plaça del dubte o la calle de la duda ( part B ).
Plaça del dubte entre Princep de Viana i Nou de Dulce
Un vei em va explicar fa uns mesos …. :
**Això va ser quan vaig vindre fa uns mesos per estudiar el terreny .
Vei : “ El nostre barri no pertanyia al Raval (aquest començaba darrera del gran portal de forja del carrer de l’Hospital), però fins i tot gaudia de dues cases de cites, cases de barrets o Meublés com se’ls anomenava llavors. L’un, el més carrincló, estava situat en una illeta, entre, el carrer del Príncep de Viana i el carrer de la Cendra ( que tenim aquí mateix ) , a l’alçada del carrer de la Riera Alta, i atenia pel simptomàtic nom de El Ràpid ” .
S’entrava pel carrer del Príncep de Viana i s’en sortia per darrera, pel carrer del Dubte, el carrer més curt de Barcelona, per una escala amb portes envidades de vaivé, sempre il-luminada per dins de vermell, just a la dreta d’una tosca font pública encastada en la paret de l’edifici, on els seus dos sortidors de pinya amb comandament de palanca abocaven les seves aigües sobre una allargada pica. Anys més tard, quan l’edifici es va enderrocar, l’espai que ocupava es va convertir en una petita placeta, La Plaça del Dubte ( aquí on som ) i del Meublé i la font pública mai més s’en va saber res més.
17 – PUNT FINAL
Plaça del Dubte
Hem vist punts molt interessants d’una part del Raval i exemples d’entorn i humans de metamorfosi.
Per sort la part culturalment mes potent no ha estat en part afectada , però si altres parts com les més properes a l’antic barri xinès.
Vull acabar parlant una altra vegada de Manuel Vázquez Montalbán.
Montalbán era un dels cicerones de les minories que volien veure Barcelona més enllà del Modernisme i del Gòtic. L’autor barceloní va ser un gran cronista dels canvis que van de la urb desolada i atrotinada que precedeix la transició fins a la ciutat del disseny dels anys vuitanta i la ciutat aparador dels noranta, amb la qual tan poc va sintonitzar Montalbán des de la seva transformació olímpica. No va sintonitzar, fins al punt de jugar amb personatges reals com l’expresident del COI, Joan Antoni Samaranch (1920-2010), a qui assenyala com el “primer franquista que arriba a la categoria de català universal” i a qui significativament fa desaparèixer a ” Sabotatge Olímpico (1991) ” una de les seves novel-les.
Resulta irònic que sigui la figura de Vázquez Montalbán la qual atregui alguns curiosos a aquesta zona , donada a la acidesa de les seves opinions, però la veritat és que no podia dissimular l’afecte que sentia cap al lloc que el va veure créixer.
Deia : « Un és gairebé sempre del país de la seva infància” i “aquest lloc és per a mi al Raval de Barcelona”.
L’autor reivindicava aquella Barcelona en vies d’extinció i es rebel-lava contra la planificació d’una nova ciutat que no pensés en la gent de barri de tota la vida.
També deia :
“A mí no me importa que sepulten mis cines, mis colegios, los puntos de referencia de mi infancia bajo una propuesta de paraíso que se llama Rambla del Raval y todo lo que le cuelga de ello , sino que la deconstrucción se lleve por delante toda posible memoria de la ciudad mestiza y se practique a costa del vecindario más débil “ .
Moltes gràcies.
Ferran Peña
