Crítica i ironia a l’edat mitjana

A l’edat mitjana l’església ostentava el domini sobre tota comunicació visual, els frescos a les parets dels temples i els sermons era el màxim que el poble podia aspirar dons el llegir i escriure no restava al seu abast, fins aquest moment el riure era interpretat com un do del diable i la ironia com un pecat directament, no fou fins a finals del segle XII en que els burgesos aconsegueixen alguns privilegis econòmics i jurídics, i es a partir d’aquest punt on apareixen noves formes on i te cabuda tant la lírica com la sàtira,  estenent-se també per la pintura i la lectura sobretot amb els llibres anomenats d’hores que eren elaborats en els escriptoriums dels convents.